Jordi Pujol, dolor i esperança

El text del volum inclou metatextos reveladors fruit de moltes reflexions: Pujol, que es reconeix com a expredicador de valors, sap que ara ja no en pot fer: «no tinc aquesta autoritat». El que fa és «una rendició de comptes» (p.335). I ho fa entre dubtes a l’hora de col·laborar en l’elaboració i publicació de l’entrevista: «el que li puc respondre no satisfarà prou algunes expectatives» (p. 207-208). El llibre, doncs, té molta cuina. Es nota quan el periodista el data i explica que és fruit de converses mantingudes entre inicis del 2019 (a la «Introducció» diu febrer, però a la data final posa gener) i el juny del 2020, mentre que, en el frontispici de Pujol, titulat «En temps de recés, o d’apartament», s’hi deixa clar que és fruit de «reflexions fetes durant els anys 2017 i 2019; per tant, fora del temps per als qui ho llegeixin després de l’any 2020» (de fet, encara es parla de John Biden com a senador a p. 393!). Això explica que, en primer lloc, Pujol vulgui respondre moltes qüestions del periodista amb cites de llibres, articles i conferències d’anys anteriors; en segon lloc, que un periodista ordenat i escarit com és Villatoro, per no deixar fugir d’estudi el seu entrevistat, hagi de repetir preguntes i donar voltes i més voltes recursivament sobre els mateixos temes; finalment, també es nota la pugna entre entrevistador i personatge, l’un per obligar-lo a aterrar, i l’altre per seguir a pinyó fix amb el seu discurs, sovint metafòric.

Dit això, el llibre, en certa manera, trist, és un bell reflex del temps d’ostracisme que ha patit l’expresident des de la malastruga confessió de la deixa andorrana l’estiu del 2014. En paraules seves, «l’esguerro» de la seva vida. Exactament reflecteix un temps de patiment, d’expiació cristiana hi parla amb dolor d’«expiació en termes personals» (p. 221)―, d’acceptació de la culpa i d’assumpció del mal que hagi pogut generar. Però també palesa la ferma actitud de Pujol enfront del catalanisme i del nacionalisme, sempre obert a la resta d’Espanya i d’Europa, des de la seva joventut. I, en això, hi combreguis o no, perquè ell es declara resoltament no independentista, resulta exemplar. Els mots clau són «projecte» i «identitat». El seu projecte, partint de la consideració de Catalunya com a nació, ha estat el de la reconstrucció de la identitat nacional catalana, a partir dels pilars de la història, la llengua i la cultura, per millor servir els seus connacionals. Creia que, des de la plenitud, Catalunya podia jugar el seu rol a Espanya amb un encaix productiu i feraç per ambdues parts. Per a ell, les coses havien funcionat prou bé fins a la majoria absoluta del PP d’Aznar l’any 2000; en efecte, en una trobada discreta a Montes de Toledo el 25-X-2001 Aznar li demanà una relació de CiU amb el PP com la que hi havia entre els bavaresos i la democràcia cristiana alemanya. No ho acceptà i, aleshores, Aznar no sols frenà el procés autonòmic, sinó que en va produir la involució. La sentència demolidora del TC contra l’Estatut del 2010 fou la gota d’aigua que va fer vessar el got. Justament per això, demanaria que els components de la taula de diàleg/negociació Catalunya-Espanya, si ha de continuar la del passat 15-IX, s’obliguessin a llegir-lo, tant els d’aquí com els d’allà, especialment els capítols 2 («Catalunya, Espanya») i 3 («Vivència del nacionalisme»), perquè, enllà del testimoni emotiu d’un home enretirat, però conscient de la vàlua de la seva obra de govern, hi trobaran les engires de la seva concepció de Catalunya, i possibilitats, potser no prou explorades, de possibles relacions amb Espanya temps a venir.

Qui vulgui trobar xafarderies, el llibre el decebrà. Pujol parteix de ser un home ric abans de dedicar-se a la política –«Jo tenia molt més patrimoni l’any 1975 que quan vaig ser president» (p.152)–, sense dir-nos com va fer la fortuna ni entrar en detalls del cas Banca Catalana («una falsa notícia d’agència va precipitar la crisi», p.201). Defuig donar minúcies del que la premsa ha esbombat d’alguns dels seus fills (s’ha escrit que la deixa de l’avi permeté repartir 126 milions de pessetes de dividends a cada un dels set fills i a la muller des de 1992 al 2000 i que alguns d’ells van moure 7 M€ a través de societats opaques: no debades el jutge José de la Mata posà entre reixes el seu fill Jordi el 2017). «No vaig complir prou bé com a pare de família» (p. 196), només deixa anar. I tampoc el periodista li pregunta si l’autoinculpació del juliol del 2014 va ser voluntària o perquè certa premsa l’assetjava acarnissadament i s’hauria publicat igualment,

En canvi, ofereix tots els paràmetres de les seves concepcions, des dels orígens (Catalunya forma part de l’Europa carolíngia, el nucli gestor de l’Estat del benestar, mentre la resta d’Espanya és visigòtica), a fets puntuals de la nostra història (prefereix Prat de la Riba i Macià per damunt de Cambó i Companys), del passat recent i de l’actualitat (populismes, pensions, burgesia, classe mitjana, fortaleses i febleses de Catalunya...) Assegura més d’un cop que el redreçament i el programa de govern realitzat són deguts a molts, tot i que no esmenta gaires noms fora de CiU (Samaranch, N. Serra, P. Maragall, Sala, «generació Bohigas», M. Mata, M. Geli) i pocs dels seus col·laboradors dins del propi partit, tots els quals van efectuar una obra de govern que voldria salvar (només esmenta Triadú, Roca, Solans, Vilalta, Amat, Molins, Rúbies, Boi Ruiz, Aina Moll); citar-ne d’altres li podria haver donat molt joc. Evidentment, pren Alemanya com a mirall d’Europa, tot i que Europa, acabats els trente glorieuses (1945-1975), ni va saber afrontar la crisi dels Balcans ni ara la de les migracions. Per a ell, va ser un error canviar el nom de CDC. Quan Villatoro, en el darrer capítol li demana «Ara què?», segons ell som en un impàs dins una crisi mundial i cal endreçar la casa sense revengismes (p. 323).

Pujol es palesa allunyat del «Ho tornarem a fer» dels seus successors i arriba a dir, sense cap més elaboració, que Espanya i Catalunya «són nacions i en aquest moment s’ha produït un important allunyament» (p. 343), com si Espanya no estigués formada d’altres nacions (Galiza, les Castelles, Euskadi, Andalusia, Canàries...) i no calgués caminar vers un estat plurinacional. Aquesta mancança, que podria ser imputable a la generació constitucional de 1978, ell la desestimaria com rebutja les actuals crítiques a la transició. Un simple lapsus com el que li fa dir que «el pensament dels filòsofs espanyols ha fet una aportació molt generosa» a la cultura europea (p.293), ignorant l’Encyclopèdie Méthodique (1782), que assegura que, en aquest sentit, a Espanya no se li deu res, cosa que provocà grans reaccions dels polítics del moment.

Sorprèn que Pujol no es preocupi pel fet d’estar investigat («estic imputat sense cap prova que m’involucri en fets de corrupció» (p.213); en el fons deslliga la seva trajectòria personal amb la d’algun dels seus fills. Assegura que ell no és cap corrupte i sembla tenir una certa esperança en el resultat judicial del seu procés. El lector del llibre, que ha vist cert acarnissament mediàtic contra la família Pujol, es queda també amb un deix somort d’ingènua esperança per un home que va cometre un gran error en la seva vida. En els Evangelis hi ha el personatge de Zaqueu, que havia errat, es penedí i Jesús volgué allotjar-se a casa seva (Lc 19,1-10). El 2014, aquí mateix, servidor va comparar Pujol amb Zaqueu. En el ben entès que Die Tugenden sind immer Tugenden («Les virtuts són sempre virtuts»), com li va dir Richard von Weizsächer.