Fa just una setmana, l’Ajuntament de Roses anunciava al món que havia assolit «el zero endeutament». No sé si aquesta «fita», que als ulls de qualsevol economia familiar sembla tant desitjable com inassolible, és realment un avenç, o més aviat un indici de la falta de projecte i de visió de futur per al poble. Un Ajuntament ben gestionat és una institució, que corre molt poc risc de quedar-se en situació d’insolvència o de manca d’ingressos per a retornar les quotes d’un préstec, perquè els impostos no depenen de crisis econòmiques puntuals. L’IBI, el de les Activitats Econòmiques, el que grava els vehicles de tracció mecànica i fins i tot el de la plusvàlua, que aquests dies fou qüestionat pels jutges, però que la ministra Ma. Jesús Montero ha «arreglat» en un plis-plas, són ingressos extraordinàriament estables. Per què doncs és un avantatge estar lliure de deutes, quan fa anys que els interessos ronden el 0%?
La pregunta que polítics i ciutadans s’haurien de fer, és si realment estan satisfets amb «com està» el poble. Ja hi són totes les infraestructures que li calen per poder encarar el futur amb la seguretat de continuar essent atractiu per a visitants i inversors? Com està el tema de l’autoabastament energètic? I, tornant a Roses, el soterrament de la principal carretera d’accés al poble amb la creació d’alguns aparcaments soterrats en ple centre de la Vila (com s’ha fet, per exemple, a Cambrils) per intentar resoldre els problemes de trànsit i al mateix temps «arreglar» la façana marítima? On són els incentius que caldria oferir al teixit industrial per intentar millorar la qualitat del turisme que ens visita? O la proposta per a convertir la vila en la primera destinació gastronòmica al món? Si a més tenim en compte que Roses recapta cada any una quantitat molt superior a la prevista (l’any 2013 el superàvit fou de 3,1 mio € i el 2018 de 3,7 mio €, per posar només dos exemples relativament recents), no sembla que una política financera tant conservadora realment serveixi per alliberar el poble d’altres servituds, presents o futures, com l’estacionalitat, la excessiva dependència del turisme de «sol i platja» o la relaxació de fiar-se d’un turisme «de proximitat» que porta molts més problemes que avantatges.
Però segur que aquests i d’altres temes amoïnen a alguns dels regidors, tot i que a uns quants els sembla ocupar més la seva cadira per acabar de cobrar a final de cada mes. No deure res a ningú és una sensació molt confortant per a qualsevol ésser humà. Però un poble, una regió o un país no té «sentiments». Necessitem dirigents amb visió de futur per llaurar els canvis que calen a les nostres infraestructures, als nostres «plans de negoci», a la viabilitat d’allò que ens pertany a tots. I cal fer-ho amb seny, com per exemple Barcelona, que s’hi va endeutar moltíssim per convertir-se en una de les capitals més atractives del món. No com València o Oviedo, que s’hi van gastar fortunes en ximpleries que no necessita ningú.
