El nostre propi «Glasgow»

En aquest cas, no haver exercit ni reclamat de Catalunya estant, el dret a la participació ciutadana mesos abans de la Cimera de Glasgow, amb contrast amb tanta reivindicació de certs grups i entitats, de que ha de ser el territori qui decideixi, que s’ha de donar la paraula al territori, que és des del territori on més es pot empoderar la ciutadania en el procés de transició energètica, etc. (argumentari, per cert, incorporat per part del Govern, com pretext per no avançar més en el desplegament de les energies renovables).

Doncs bé, tanta reclamació, insistència, repetició, reivindicació, exigència, quasi dogma sobre el territori, durant mesos, no es va produir durant mesos, ni tan sols setmanes, ni amb la boca petita, abans de la Cimera de Glasgow, per tal d’endegar un procés de participació ciutadana per tal d’empoderar a la població envers l’emergència climàtica, i per tal de portar propostes a Barcelona (seu de la Generalitat), a Madrid (seu del Govern espanyol), a Brussel·les (seu de la UE) i a Glasgow, finalment, en tant que cimera mundial de Nacions Unides.

Més de 330 entitats registrades, ONG, associacions, plataformes, federacions, fundacions, centres, que directa o indirectament treballen, ofereixen o fan activitats mediambientals, si fem abstracció dels partits (...), podrien haver fet una campanya exigint a la Generalitat o bé la creació d’una «Assemblea ciutadana pel clima», com s’ha creat a molts països i com s’ha creat a nivell d’Estat!, i en aquest cas, crear-ne una d’àmbit català. Silenci eixordador!

O si es vol, per allò de marcar paquet diferencial, fer una convocatòria de càrrecs electes de tots els nivells de l’administració catalana, de medi ambient i fer un fòrum o un congrés (no es va fer en el seu dia el Congrés de Cultura Catalana?), per tal de fer partícips, com a mínim, al màxim de càrrecs amb responsabilitats de medi ambient, sostenibilitat, acció climàtica, etc., de les «propostes», «acords», «iniciatives» o «reivindicacions» que la delegació catalana portaria a Glasgow. Quina delegació?

Delegació de què i en nom de qui? Suma i poti-poti de figures o patums acadèmics que apareixen a les Cimeres i després tornen a desaparèixer? Turisme de cimera pagat pel contribuent? Homes o dones de TV3 amb aurèola científica en qualitat de què? Professors d’universitat amb els seus alumnes en qualitat de què? Polítics a fer-se la foto no cal dir en qualitat de què? Un autèntic nyap i un gran guinyol!

S’ha criticat molt la cimera, per les seves contradiccions, elitisme, manca de transparència, rentat de cara verd, etc. etc. Però i aquí? Què hem fet?

Després, tot són queixes i laments perquè la ciutadania catalana està molt absent a l’hora de ser conseqüent amb bones pràctiques ambientals, amb problemàtica de residus, en consum desaforat, en analfabetisme energètic i climàtic... Ep! i en negacionisme climàtic (minoritari, però una realitat ignorada).

Anem a veure algunes propostes, que fins i tot per egoisme (que ja és dir), hauríem d’estar empenyent i reclamant, doncs ens hi va la nostra salut, la vida, i en el pitjor dels casos la nostra feina, negoci o patrimoni personal o familiar, públic, social i privat.

Començarem per les comarques gironines. Fa poc es publicava un estudi on es feia referència a que Girona està en pitjors condicions que fa 50 anys d’afrontar una inundació. Han passat setmanes i no ha hagut cap ressò ni moviment que hagi agafat la torxa en demanar explicacions.

En la mateixa línia, i d’això ja en fa 13 anys!, el programa RISKCAT de la Generalitat, ja advertia en el marc d’una crida d’atenció general, que el 15% del territori català urbanitzat està en zones inundables. Han passat 13 anys i el més calent a l’aigüera (i més amb la crisi climàtica). Però tornem a Girona, una de les zones amb més risc d’inundacions, segons aquest programa, després del Delta de l’Ebre, Tarragona, Baix Llobregat i la Badia de Roses. Es tracta de les nostrades comarques dels cinc rius (Muga, Fluvià, Ter, Onyar i Tordera), les que estan més en perill. Doncs bé, no copso cap moviment per tal que es posin sensors a les lleres dels cinc rius, com un petit exemple, connectats a Protecció Civil, ràdios i serveis meteorològics. Si en tenen a Perú, per protegir Lima, no en podem tenir aquí? Tan tercermundistes som?

O què dir de crear un observatori de canvi climàtic, que aixoplugui dispositius per fer seguiment dels impactes en la pesca, sequera i inundacions. Quan en canvi tenim un flamant, ben patrocinat i cobejat pels grups antieòlics, per legitimar-se,Observatori del Paisatge... en contrast a l’Observatori de Sequera, que va tenir una curta vida (ni dos anys), per manca de finançament, quan les sequeres a l’Alt Empordà seran cada vegada més recurrents. En fi, i què dir de la badia de Roses, on en aquest cas el percentatge de zona inundable duplica o triplica la mitjana de Catalunya? Que pot ser no cal un estudi de prospectiva de riscos 2030 sobre impactes del canvi climàtic a la badia de Roses? Que ni tan sols per egoisme estiguem reclamant la participació ciutadana envers l’emergència climàtica és digne d’estudi psicoanalític.