Europa sempre ha estat una fal·làcia, un salconduit, un comodí per la partida de pòquer que és la política. Ara que a la poltrona hi ha l’esquerra, suposadament, aquesta l’utilitza d’excusa per no abolir les mesures «fatxes» que va imposar la dreta al seu darrer torn, cosa que va enunciar que faria a bombo i plateret quan governés amb, per exemple, la «llei mostassa» o com es digui, les pensions i la reforma laboral. Però noi, és arribar al poder i perdre l’oremus, i el que abans era dolent, «¡Pues ni tan mal!». I si a sobre, des de Brussel·les, et recorden que amb segons quins canvis, ens deixaran sense la nostra part del pastís dels fons europeus, doncs circulin que aquí no ha passat res. Però és que el TJUE també ens acaba de dir que l’administració de l’estat s’ha passat quasi vint anys actuant i potenciant el frau de llei; això és, alimentant la temporalitat i la inestabilitat laboral de bona part de les seves plantilles, obviant lleis, normatives i sobretot convocatòries d’oposicions per, i això és el més greu, pura deixadesa. S’ha fet tan malament que fins i tot ens han assenyalat el camí de la fixesa com a lògica solució al problema. Però com que els nostres governants, els dels confinaments il·legals, són més xulos que cap directiva o sentència europea que no els agradi, han tirat pel dret i ho han interpretat segons el seu filibusterisme, convertint les víctimes en culpables. I aquí Icetazo i després glòria. Resumint: que Europa és l’excusa per al polític de sempre per fer o no a conveniència.

Tant li fa ser d’esquerres, de dretes o del més enllà, perquè tothom sap que en la diversitat ideològica i en el seu debat constructiu hi ha la clau del progrés social. El problema sempre resideix en els seus representants polítics, que cada vegada semblen més una colla de tarats sortits d’un gag dels Monty Python que d’unes eleccions civilitzades i democràtiques. I parlant de subnormals, entesa la paraula, no com un insult sinó com la qualitat que defineix a qui actua per sota de la normalitat o absent de sentit comú, l’accés als càrrecs de diputat i govern haurien de tenir, en aquest sentit, un mecanisme de seguretat que fos una mica més exigent que vèncer en unes eleccions. A veure, que l’invent del sufragi universal va ser tota una victòria a la Revolució Francesa, sí, però dos segles després, ja sembla poca cosa.

De la mateixa manera que per lluitar contra la seva temporalitat, l’interí ha de superar una sèrie de proves, algunes desproporcionades i estúpidament memorístiques que menystenen mèrits i aptituds, el polític també hauria de fer el mateix i certificar la seva validesa superant un test de subnormalitat. Perquè al governant, a banda de ser el més votat, li hem d’exigir ser el més ben format, preparat i cultivat. I ja fa massa que els nostres són pitjors que l’Espinete, pobret, que anava tot el dia nu i es posava el pijama per anar a dormir!