El sector lleter català passa per un dels moments més crítics de la història. Els preus dels cereals s’han enfilat fins a valors mai vistos, i la mateixa dinàmica han seguit el preu de la llum, el gasoil, els recanvis... A dia d’avui, el cost de tots aquests factors és més del doble que ara fa un any. El preu de la llet, en canvi, no s’ha mogut del llindar dels 0,30-0,32€/l, el mateix que fa quaranta anys. Abans d’aquesta pujada de les matèries primes la situació del sector ja era complicada: només cal fixar-se en el fet que els últims 10 anys han tancat vora 100 granges a Catalunya. És una crisi de fons que abraça molts fronts: és econòmica, sí, però també és social, cultural i demogràfica.
Si hi ha una paraula que crec que defineix el sentiment de les famílies ramaderes a dia d’avui és impotència. Impotència quan hem d’acceptar vendre la llet sota preu de cost perquè no tenim capacitat d’emmagatzemar-la i és això o llençar-la; impotència quan se’ns culpabilitza de ser els grans causants del canvi climàtic quan justament tenim un paper imprescindible per frenar-lo; impotència quan certs col·lectius ens acusen de no tractar bé les nostres vaques o fins i tot maltractar-les quan el nostre compromís amb el benestar animal és absolut; impotència quan grans especuladors s’intenten apropiar de les terres que ja treballaven els nostres avantpassats oferint preus d’arrendament desorbitats que no podem pagar.
Últimament sentim a parlar molt de drets. Crec que estaria bé que, quan se’n parli, també es fes referència als drets de la pagesia i dels pagesos. El dret a cobrar un preu just pel producte que produïm i el dret, per tant, de poder-nos guanyar la vida dignament amb les vaques de llet. El dret dels joves que tenim clar que el nostre projecte de vida passa per viure a pagès i de pagès, de no haver de renunciar a formar- nos per poder-ho fer. Perquè és injust que no et puguis incorporar a formar part de l’empresa familiar si estàs estudiant (en el meu cas, veterinària) encara que hi siguis sempre que pots, el que llavors limita l’explotació a accedir a molt ajuts perquè consta que no hi ha cap jove que en formi part. El dret de poder fer dies de festa i vacances, perquè si traslladéssim les hores que dedica un ramader a la granja: dissabtes i diumenges i festius plogui, nevi, faci fred o calor, a qualsevol altre sector, molta gent es posaria les mans al cap. El dret, en definitiva, de tota la gent del sector per decidir on, de què i com volem viure, perquè ja n’estem farts que algú, sovint desconeixent la realitat real dels pobles i de les granges, des d’un despatx a centenars o milers de quilòmetres, per tenir segons quin títol i segons quin càrrec, es cregui amb la potestat de dir-nos-ho.
Com a sector sentim que no se’ns ha tingut veritablement en compte mai: un exemple molt clar és el de les quotes. Es van introduir en un moment que eren prescindibles i innecessàries, i van obligar els ramaders que volien tirar endavant a destinar la major part dels seus estalvis de molts anys a comprar-ne per poder créixer per ser competitius, amb la confiança, però, de tenir un patrimoni. Una vegada consolidades es van eliminar unilateralment, amb el precepte que faltava llet. Això va generar frustració entre molts ramaders, que van veure com el seu patrimoni que tant els havia costat d’aconseguir passava a no valdre res d’un dia per l’altre, i va donar lloc a la implantació de macro granges. Si faltava llet, era tan fàcil com permetre produir un 5%, un 10%... més de llet a cada granja, i no calia treure un element consolidat de regulació del mercat.
«Només al Baix Empordà, en el que queda d’any, tancaran vuit granges de vaques de llet»
Només al Baix Empordà, en el que queda d’any, tancaran vuit granges de vaques de llet. Al conjunt de Catalunya la dinàmica és la mateixa. Hi ha qui es pot agafar, per intentar-hi treure importància, al fet que són granges petites de poques vaques. És veritat: el model de granja de la comarca, sortosament a parer meu, és el de granja petita/mitjana de tipus familiar, però que tanquin aquest tipus d’explotacions és un factor igual o més preocupant. Ho és, perquè més enllà de la xifra (vuit, que per si sola ja és aclaparadora) això vol dir que queda en perill d’extinció el model de ramaderia familiar, un dels últims grans reductes d’una manera de ser i d’entendre la vida molt particulars.
El veritable model d’economia circular i d’autosuficiència no és una invenció de la societat post-contemporània que vingui de fora, és el que ja feien els nostres avantpassats. No fa tants anys, a la generació dels meus avis, a pagès a cada casa tenien un parell de vaques, quatre gallines, un hort, una vinya i un olivar, i amb les sobralles engreixaven un porc. Amb l’arribada del progrés i dels luxes de la modernitat se’n van arrencar la majoria, perquè per què voler fer-se l’oli i el vi quan en pots anar a comprar al supermercat? Avui dia podríem fer el paral·lelisme amb per què necessitem granges familiars als pobles quan podem trobar llet més barata de l’altra punta de món?
Crec que hem d’entendre el model de ramaderia familiar (o el que en queda) com un patrimoni de país. Malgrat les múltiples pressions que hem rebut al llarg dels anys, encara hi som, i mantenim l’essència d’aquests valors que comentava. Aquí un exemple: sembrem els camps, i en fer-ho els mantenim verds, indispensable per evitar incendis o per actuar com a tallafoc en cas que es produeixin; d’aquests camps en collim un farratge, que és la font principal de fibra per alimentar les vaques; i dels fems de les vaques en fem l’adob principal d’aquests camps.
«Hem d'entendre el model de ramaderia familiar (o el que en queda) com un patrimoni de país»
Si deixem desaparèixer les granges familiars, ho faran, també, masos amb centenars d’anys d’història i d’històries, i s’aniran apagant els pobles. Perquè d’una granja familiar en viu la família ramadera, però també el veí que els ajuda amb les feines del camp, els veterinaris, el mecànic i el lampista del poble, la cooperativa de pinso de la zona... La lluita per mantenir els pobles vius i la defensa de l’equilibri territorial no poden ser només titulars de diari en temps de campanya per esgarrapar quatre vots, són principis que es porten dins i s’hi ha de creure de veritat.
Com es resol aquesta crisi?
Amb una llei que fixi el preu mínim de compra al productor i de venta al consumidor. D’aquesta manera s’evitaria l’especulació i el fer servir la llet com a producte reclam a les grans superfícies. Tenim un sector on gairebé tot està estrictament regularitzat: hem de portar un registre acurat dels medicaments, dels adobs que portem als camps, de les visites de gent aliena a la granja, etc. la qual cosa està molt bé, però en canvi el preu de la llet queda exclòs d’aquesta regularització. Això és una incoherència i un contrasentit molt gran. La llei de l’oferta i la demanda no funciona, perquè sempre deixa el ramader en una situació d’inferioritat. Partim amb el desavantatge que produïm un producte que no podem emmagatzemar més de dos dies, i això ens deixa a mercè dels grans distribuïdors.
«Produïm un producte que no podem emmagatzemar més de dos dies, i això ens deixa a mercè dels grans distribuïdors»
Al principi de la carta deia que la crisi del sector lleter engloba molts més fronts que l’econòmic. És una crisi que ens planteja quin tipus de pobles volem i quin paper han de tenir en el conjunt de la societat. Malauradament, tenim un món urbà cada vegada més desconnectat del rural, unes ciutats i una gent que hi viu cada vegada més allunyades dels pobles i de la gent de poble. Reconec que potser, com a sector, no n’hem sabut prou i hem fet coses malament, però també és veritat que per poder-nos explicar primer hi ha d’haver algú a l’altra banda que ens escolti. La nostra predisposició hi és tota. No volem que la gent de les ciutats vegi els pobles només com els llocs on tenen les segones residències i hi ha les cases rurals a les que van de tant en tant van disfressats amb barrets de palla. Els pobles de pagès són, i han de ser, els llocs on es produeixen els aliments que mengem, on es mantenen els camps cuidats i els boscos nets.
Una de les grans lliçons que ens ha donat la pandèmia, crec que és la de la importància de poder tenir productes de proximitat i qualitat. Volem uns pobles vius, sobirans, que hi hagi vida sense dependre del dia de la setmana que som, i deixar molt clar que estem al costat, això sempre, però no al servei de ningú. Uns pobles amb escoles rurals i en els que no haguem de demanar permís ni perdó per sentir els quarts i les hores sota el campanar.
Com a sector, i aquí crec que l’administració hi ha de tenir un paper clau, hem de fer- nos arribar a totes les cases, a les escoles i instituts, perquè la mainada d’aquest país pugui tenir uns coneixements bàsics de com es produeixen els aliments que mengem, i del rol que juguen els qui els produeixen en la societat i el medi ambient. Cal fer un procés de reflexió, on tots (ramaders, administració, distribuïdors, grans superfícies, consumidors i societat en general) hi hem de dir-hi la nostra per definir quin model de sector, que té molt a veure amb quin model de país, volem. Perquè de la nostra capacitat (o incapacitat) per prendre certes decisions ara en depèn el futur dels nostres fills i nets.
«No vull fer de pagès i tenir vaques per fer-me ric»
Mirin, jo no vull fer de pagès i tenir vaques per fer-me ric. Vull fer-ho perquè, des de ben petit, m’apassionen les vaques i soc un enamorat de la natura, i per preservar el llegat de generacions i generacions de Can Pou. Ras i curt: per amor a la terra. Els ho dec als meus avis, en Josep i la Victòria, perquè em van transmetre uns valors i una manera d’entendre la vida que no em vull deixar perdre: el valor de la paraula, el de saber treballar la terra al seu moment òptim, el de menjar a cada temps el que la natura ens dona. La cultura de l’esforç, del no rendir-se mai, del que has de treballar molt per aconseguir el que vols. No crec amb la política d’anar doblant les instal·lacions i posant més i més caps de bestiar, per acabar produint més i més barat. Defenso, com la majoria de famílies ramaderes, un model familiar lligat al territori i a la seva gent, i m’agradaria que els meus fills, un altre dia, puguin tenir una societat en la que no hagin d’escriure cartes defensant el dret de fer possible els seus somnis.
