Són diverses les veus que parlen de que l’any 2030 no hi haurà neu als Pirineus, ni de natural ni de la creada amb canons per tenir-ne d’artificial. Un dels darrers cops a la taula sobre l’encert o no de celebrar els Jocs Olímpics d’Hivern a Catalunya ha vingut de la banda de l’organització política juvenil Arran. Un dels seus militants, durant la Trobada Empresarial al Pirineu, va fer saber al president Pere Aragonès, i a tothom que el volgués escoltar, com és d’equivocat el plantejament d’uns Jocs pirenaics de cares al 2030. Queda clar que una de les principals cartes a l’hora d’enfrontar-se a la candidatura olímpica és l’ecològica, cosa que, per mi, té tot el sentit del món tenint en compte el pedigrí de les cites olímpiques.

Quan Tòquio va ser escollida per organitzar els Jocs Olímpics del 2020, no van ser pocs els que afirmaven que la pel·lícula Akira s’havia avançat al futur. El film, estrenat el 1988 de la mà de Katsuhiro Otomo, ens transporta a Neo-Tòquio, una ciutat que el 2019 es preparava per a la celebració dels Jocs Olímpics enmig d’un paisatge urbà sorgit d’una postguerra mundial. Com ja sabem, els Jocs Olímpics d’estiu es van ajornar finalment a causa de la pandèmia de Covid-19. Al final cap vailet amb poders psíquics fora de control va destruir mitja ciutat durant la celebració esportiva, però la distància entre el Neo-Tòquio d’Akira i el de la nostra realitat tenen més en comú del que sembla. Els Jocs Olímpics, tant dins com fora de la ficció, són elements ideals per a un rerefons distòpic. Es tracta d’un esdeveniment que mou milions de persones, des dels treballadors que fan els estadis, fins als esportistes, passant pels espectadors. És un dels pocs elements culturals que són realment universals, com la Coca-Cola, els escacs i la llengua anglesa, i com a tal, la seva tragèdia és també compartida a nivell global. Finalment, els Jocs Olímpics, amb la seva previsió ritualitzada, ens ajuden a modificar la percepció del nostre present. Permeteu-me desenvolupar aquestes idees per veure com de distòpica és aquesta institució.

En primer lloc, un escenari contrari a la utopia necessita esdeveniments de masses. És en aquestes situacions que som testimonis de la visió de la societat segons Jean-Paul Sartre: desoladora, on les persones competeixen entre si per escassos recursos en un sistema sustentat pel terror. Com sabem que vivim en una distopia quan tants individus ja tenen una vida miserable? Fàcil, posem moltes persones juntes, ja sigui en grans desplaçaments migratoris, guerres, partits de futbol, vacunacions, vacances, i tot això observat a través de televisió, ràdio, Twitter i Facebook. Al cap i a la fi, l’escenari futurista de terror és aquell que combina alta tecnologia amb baixa qualitat de vida.

El següent element, el qual penja de l’anterior, és la necessitat de tragèdies, accidents, baralles i, en definitiva, situacions que per desgràcia són quotidianes però que, en uns Jocs Olímpics, es magnifiquen. La llista és llarga: presoners de guerra treballant a Londres 1948, els més de dos-cents estudiants assassinats per la policia a Mèxic 1968, disset morts durant el segrest de Setembre Negre a Munic 1972, detencions i tortures de membres de Terra Lliure per Barcelona 1992, i una bomba que va provocar dos morts i més de cent ferits a Atlanta 1996. A aquestes fites olímpiques s’hi haurien d’afegir boicots, problemes de salut mental, racisme, escàndols relacionats amb dopatge, persecució de dissidents, rebutjos cap a la comunitat homosexual, i Adolf Hitler inaugurant els Jocs Olímpics de 1936. Per descomptat, tots aquests problemes existeixen abans, durant i després de les competicions olímpiques, però l’escenari els engrandeix de manera apocalíptica. És com si l’audiència es veiés enfrontada per primera vegada a situacions com aquestes, les quals són encara més malèvoles perquè desllueixen l’esperit dels jocs. Aquest postureig davant d’una falsa novetat em porta al darrer punt.

A nivell cronològic, una distopia ha d’estar situada en un temps que no és el nostre. Sovint trobem aquest temps alternatiu situat en un futur proper; tot i que en el fons tant se val, l’important és la interpretació que en fem del nostre temps present. Dit d’una altra manera, fem veure que vivim en un món diferent, ja sigui perquè el nostre present és encara millor que el futur tenebrós que ens imaginem, o perquè el passat horrible que anem deixant enrere el modifiquem perquè sembli que el dolor mai hagi existit. Aquest darrer cas és el dels Jocs Olímpics de Tòquio, els quals malgrat haver-se celebrat el 2021, van mantenir la data de 2020 a tots els cartells i elements promocionals de tota mena. No ha estat l’únic esdeveniment esportiu de masses que ha volgut recuperar un 2020 per oblidar: ja va passar amb la Copa d’Europa de Futbol 2020, celebrada el juny–juliol de 2021. Si fins ara ja existeix una important mitificació del que van ser els Jocs Olímpics d’Estiu de 1992, ja ens podem preparar per quan d’aquí nou anys es recordi la Barcelona de Pasqual Maragall i la pandèmia del 2020. Tot això si els Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 s’acaben fent una realitat, és clar.

Tòquio 2020 ja ha passat, i els següents seran París 2024, la capital de la República Francesa que encara té activada una operació antiterrorista des del 2015. Dins del seu Akira particular, ens veurem obligats pels mitjans de comunicació a girar al voltant d’un esdeveniment perpetrat en una ciutat immensa i vigilada. La celebració d’uns Jocs Olímpics és un regal enverinat. Si la candidatura catalana prospera, el país podria tornar a aparèixer al mapa, més del que ho va fer l’octubre del 2017; de fet, es veuran com una conseqüència del referèndum de l’1 d’octubre, el qual ja haurà passat mantes vegades pel robot de cuina de la memòria i el mite. També quedaran enrere desnonaments, increment de la pobresa i que estem en el nivell 4 sobre 5 d’alerta terrorista des del 2015. Pitjor encara, els Jocs Barcelona-Pirineus ens ajudaran a pair tots aquests problemes si encara persisteixen pel 2030. Seran la liquadora perfecta per empassar-nos tots els mals.