La CUP és una força democràtica i legítima que a Catalunya ocupa 9 dels 135 escons que formen l’actual Parlament. Els seus dirigents solen ser persones amb un alt nivell d’estudis, bona educació i una gran capacitat dialèctica. Es fa difícil no simpatitzar amb un grup que posa la justícia social per damunt de qualsevol altra cosa. Personalment, però, me’n sento molt allunyat perquè soc més partidari de mirar d’arreglar les coses des de dins del sistema sense cremar-ho tot. Digueu-me conservador.

Com que els temps de les majories absolutes ja ha passat, després de cada elecció assistim als processos de pactes per investir president i facilitat la creació de govern. No és mala cosa. En el nostre cas han pogut formar un govern ERC i JxC, que tenen tendència a anar a la grenya, provisionalment sustentats pels 9 escons de la CUP. Són tres partits que s’assemblen com un ou i una castanya, però que coincideixen en una cosa: Tenen la proa encarada a Ítaca i es poden reconèixer els uns als altres com catalans dels bons.

Els altres catalans es divideixen en dos grans grups: mals catalans d’esquerres i mals catalans de dretes, però venen a ser el mateix.

I, mentrestant, la CUP té agafats pels ous (disculpeu la barroeria) a la majoria del govern i mana molt. Molt més del que representa en nombre de vots i escons. I vigila, demana, fiscalitza, exigeix, fa rebecs, adverteix, atemoreix i avisa que pot fer caure la legislatura si no se li accepta el pop com a animal de companyia. No hi ha un altre camí per governar la catalana terra? Ens podem preguntar si no hi ha altres partits amb els quals els dos grans que formen govern es puguin donar suport per a tenir una travessia política amb menys sobresalts. I sí que n’hi ha. Fins i tot n’hi ha un que va guanyar les eleccions i és el que va tenir més vots i escons, però, ai!, té un defecte molt gros: està format per gent de la meitat dels mals catalans. I, amb aquests es veu que no s’hi poden tenir tractes perquè són una colla de botiflers, col·laboracionistes, amb síndrome d’Estocolm, Oncles Sam o, directament, uns fatxes.

A algun lector li pot semblar exagerat això dels mals catalans. Només li demano que rumiï una mica i que se n’adoni que és una idea que ens han inoculat per totes bandes durant els anys del Procés. Fins d’avui en vuit, si no hi ha res de nou.