Se sabrà tot

Un matí qualsevol, estava còmodament assegut en una de les butaques del meu estudi, escoltant en Cuní, mentre llegía les darreres pàgines de l’extraordinari assaig Petrocalipsis, crisis energética global y como (no) la vamos a solucionar, que signa l’investigador del CSIC Antonio Turiel quan, de sobte, tot d’una, el comunicador de Tiana anuncià que, després de la publicitat, entrevistaria un científic que parlaria dels greus problemes ambientals que tindrien damunt la taula, els participants a la conferència sobre el canvi climàtic que les Nacions Unides varen organitzar aquest novembre a la ciutat escocesa de Glasgow.

Després de sentir uns consells publicitaris, el presentador del magazín del matí a SER Catalunya va iniciar l’interviu anunciat. D’antuvi, engrescat amb el llibre no estava gaire pel transistor però, a mesura que vaig anar sentint algunes respostes de l’entrevistat, vaig anar parant més l’atenció fins que em vaig adonar, que el científic que en Cuní tenia a l’estudi, era l’autor del llibre que estava llegint.

El panorama que va explicar Turiel a l’entrevista i tot el que descriu àmpliament en el llibre, més que ser pessimista, és més aviat apocalíptic. Aquest científic de l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona, ja fa temps que a partir del seu blog The Oil Crash, adverteix de la crisis sistèmica que vindrà quan el petroli s’acabi i planteja seriosos dubtes que, el cop que ens vindrà, es pugui aturar només amb les energies renovables. D’altra banda també es molt crític amb l’impacte ambiental que tenen les energies verdes, un tema del que gairebé ningú en parla.

És un fet que fa 3 anys es va arribar a l’anomenat Peak Oil i, des d’aleshores les grans companyies han començat a desinvertir i a recercar més seriosament noves fonts d’energia, llevat dels EUA fins l’arribada de Biden. Donald Trump va potenciar el fracking, creant una bombolla que està duent a la fallida a totes les empreses que s’hi varen implicar.

Turiel, el científic més de moda actualment, predica des de les ràdios, les TV i per tot allà on se’l convida que, quan el petroli s’acabi patirem unes conseqüències que fa anys que sabem, però que no ens volem creure: decreixement general, puja generalitzada de la inflació, ja hem començat, crisi econòmica accelerada i perllongada en el temps i un deteriorament general de l’economia.

Els excessos de la societat tardocapitalista ja fa temps que els patim, però ara es comencen a fer més evidents. El temps de l’optimisme, quan amagaven els problemes ecològics-ambientals titllant-los d’apocalíptics, s’ha acabat.

Ara ens adonem que, el món feliç que va descriure l’escriptor hinduista angloamericà Aldous Huxley ja no és possible. Som en temps de distòpies i contra utopies que ens anuncien que anem cap a una societat indesitjable, opressiva i totalitària que ja hem començat a tastar amb la pandèmia i alguns desastres naturals. En els 24 capítols del llibre, Turiel ens parla que per salvar el planeta no és que anem tard, és que ja som en temps de descompte.

Els desenvolupistes ens diuen que no podem deixar el petroli perquè tot volta al voltant d’aquesta i altres energies fòssils però, la realitat és que els darrers cent anys hem consumit tot un seguit d’energies que la terra va tardar milions d’anys en elaborar. Els recursos del planeta no són il·limitats i noves reserves d’or negre que es puguin trobar a l’àrtic o en els oceans, tampoc seran suficients per abastir un planeta cada vegada més consumista i superpoblat. El retorn al carbó tampoc és cap opció. El gas, l’energia nuclear i l’elèctrica, cada dia més cara també plantegen problemes. La sequera i la manca d’aigua, fan que l’electricitat generada a partir dels embassaments plantegi dubtes i sigui també cada cop més problemàtica.

Pel científic lleonès establert a Catalunya, l’única solució és canviar el model postindustrial capitalista o el burocràtic estaticista xinès, per un altre social-comunitarista mundial.

I centrant-nos en Catalunya, la principal font de contaminació del país prové de les fàbriques que funcionen amb combustibles d’origen fòssil, el trànsit, sense desmerèixer la indústria alimentària i la ramaderia intensiva que contribueix també a l’escalfament global. Les conseqüències les veurem clarament en el litoral que podria ser ja molt diferent d’aquí poc més de 10 anys. El delta de l’Ebre, el del Llobregat i les zones humides com ara els Aiguamolls de l’Empordà són un altre punt feble del nostre territori. D’altra banda, encara que els darrers anys ens n’hem escapat, no podem descartar grans incendis com els que darrerament han assolat la selva amazònica, Sibèria, Austràlia, Califòrnia o més a prop, Portugal o Grècia.

El futur no és gaire afalagador i tots els informes que s’han donat a conèixer arran de la conferència de Glasgow ens ho confirmen. Esperem que les manifestacions fetes per l’activista sueca Greta Thunberg no es confirmin i que, el resultat del COP-26 siguin tangibles ben aviat i vagin més enllà de les xerrameques, les fotografies i el bla bla bla habituals.

Retornant a l’inici de l’article i per acabar, voldria parlar d’un interviu a JM García que RTVE va enregistrar en un camp de futbol de Madrid, situat en el carrer del Payaso Fofó. En un moment de l’entrevista (emesa el 4/11), el polèmic periodista confessa a l’editor del programa que es va retirar callant dues notícies que sabia i no va dir. Aquestes informacions, diu García, si s’haguessin sabut podien haver canviat l’estat ànim del país. I les pensa continuar guardant en secret? va interpel·lar el periodista. «De momento no van a salir de mi boca», va contestar el butanito, «más adelante veremos...».