La mitja vida en coma de Monteagudo o la vida magra d’Enric Marcos com a supervivent dels camps d’extermini nazis han omplert informatius i espais de xafardeig. Per no parlar dels incomptables personatges que s’apilen al cim de l’Olimp per unes històries contades en primera persona que ens retornaren la confiança en l’espècie humana o despertaren l’intrèpid que abandonàrem al pati de l’escola. Un dia obrim el diari i llegim que el que ens havia fet mirar el cel amb gratitud era pura ficció. Tornem a veure la vida en blanc i negre i deixem la tendresa per les pel·lícules de Capra i les heroïcitats per al cinema de John Ford o de Spielberg.
Els animals no poden ser farsants per la raó que no tenen imaginació o si més no tan hiperbòlica com la dels humans. La imaginació és el nostre refugi davant una vida que no ens acaba de fer el pes. És la nostra second life o el meta de Zuckerberg. Una vida virtual on es compleix el nostre somni de ser el protagonista, guionista i director de la nostra vida. Hi ha personatges, però, que es troben tan bé en la vida que s’han creat a mida que la confonen amb la que han de compartir amb la resta dels mortals.
Posem pel cas que un servidor es considera el millor bomber del món. Menteixo si explico als mitjans de comunicació que vaig apagar l’incendi de Cap de Creus de l’estiu passat tot sol sense l’ajuda dels companys sapastres? No, en absolut. El millor bomber del món està capacitat per apagar aquest incendi i tots els que se li posin per endavant. Entre «el puc apagar» i «el vaig apagar» hi ha una diferència substancial? Haver evitat un desastre ecològic en un paratge protegit formarà part d’un capítol de la biografia d’un bomber que un dia –no en tingueu cap dubte– tindrà una estàtua a la plaça de la ciutat que l’ha vist créixer.
El nostre personatge no té res a veure amb el que menteix d’una manera deliberada per treure’n un profit material o amb la persona que a causa d’una malaltia psiquiàtrica no toca quarts ni hores. Tampoc l’hem de confondre amb el polític que menteix per defecte la qual cosa vol dir que no diu cap mentida.
Igual que el nostre bomber que viu sota la pell del millor bomber del món i es passarà la resta de la seva vida peixant el seu jo fabulós, els nostres farsants interpretaran un únic paper, el del seu jo fictici, un superheroi que han convertit en real. La seva vida és una comèdia permanent. Estem parlant d’un personatge que no li calen àvies. La seva autoestima levita en estat d’embadaliment. Parla lentament, permet que les paraules, les frases, les pauses reverberin per poder-se escoltar i de passada que l’auditori –gent senzilla i poc instruïda– que tingui el privilegi d’escoltar la bona nova. El seu caràcter afectat sent el pes de la responsabilitat sobre les seves espatlles. Hi ha una paraula en castellà que els retrata: endiosamiento. Qui té fums.
En relació al que acabo de dir tinc una experiència personal. El dia que trobaren Xirinacs mort estava de guàrdia com a metge forense. Faig l’aixecament del cadàver i l’endemà l’autòpsia. Temps després dono un cop d’ull al llibre de Jordi Lara sobre els darrers dies de Xirinacs. Em sorprèn veure part del meu informe de l’autòpsia en el llibre. Dic part perquè es va ometre la capçalera on hi ha el meu nom i la part final on signo. Però resulta que el copista dona autoria de l’autòpsia a un altre forense, conegut per la seva imaginació. La versió moderna del dret a cuixa? No es pot oblidar que la posta en escena d’aquests divos no seria possible sense un periodisme que consideri que la informació ha de ser quàntica: veritat i falsa alhora.
