A les nostres societats actuals, el gènere és un dels principals eixos de desigualtat, una desigualtat que sovint es vol normalitzar. I és que encara ara, al segle XXI no podem parlar d’una situació d’igualtat plena i efectiva entre dones i homes. Les dones patim moltes més discriminacions i violències només pel sol fet de ser-ho, tot i els marcs normatius internacionals i nacionals que propugnen l’eliminació de totes les formes de discriminació. A la pràctica, i depenent del lloc de naixement, aquestes vulneracions poden ser encara molt més dramàtiques i perverses. A Iran, les dones necessiten l’autorització del pare o marit per poder estudiar o treballar; a Irak, una nena amb 10 anys ja pot ser casada per la família; a Marroc la taxa d’analfabetisme de les dones representa quasi el 75%; a Mèxic, més de 10.000 dones han estat assassinades des del 2012 i més del 80% dels casos han quedat impunes.

Però encara hi ha més, i Europa no es salva. Segons una enquesta feta per l’Agència Europea de Drets Fonamentals al 2014, una de cada tres dones europees havia estat víctima de violència física o sexual des dels 15 anys. Un any abans, un estudi de l’Organització Mundial de la Salut concloïa que un 35% de totes les dones del món experimentarien al llarg de la seva vida, situacions de violència en la parella o fora d’ella. I si parlem de tracta d’éssers humans, les dades esgarrifen encara més. De cada 10 víctimes de tracta, 7 són dones i nenes (al món s’estima que hi ha 1,8 milions de persones que són víctimes d’aquesta xacra). A Espanya hi ha a prop de 45.000 dones i nenes víctimes de tracta, la majoria per explotació sexual.

Com veiem, la desigualtat de gènere no és un invent, existeix, envaeix i enfosqueix totes les esferes de la nostra vida. El mercat laboral tampoc és una excepció. Allí les diferències són encara molt més evidents. Així, mentre que al 2021 la taxa d’ocupació femenina era 10 punts més baixa que la masculina, quan parlem d’atur, les dades són inversament proporcionals. És més, segons dades de l’Informe Foessa (Foment d’Estudis Socials i de Sociologia aplicada) de 2019, una dona ha de treballar 1,5 hores més per guanyar el que guanyaria un home, i si és una dona migrada, encara haurà de treballar una hora més. Al 2020, el 90% de les persones que van haver de demanar una excedència a la feina per tenir cura dels fills eren dones.

Però les diferències van encara més enllà, i impregnant a més del laboral, àmbits com l’accés a l’habitatge, la salut o per exemple, el risc de caure en situacions de pobresa. En efecte, tots sabem que les famílies monoparentales tenen més possibilitats de caure en situacions d’exclusió social. Aquest tipus de famílies a Espanya tenen rostre de dona i representen una majoria aclaparadora (de cada 10 famílies monomarentals, quasi 9 estan integrades per dones i els seus fills i filles).

Per sort, en els darrers anys des de la societat civil s’ha agafat cada vegada més consciència d’aquesta situació. És cert que durant els darrers 20 anys, tant el tractament jurídic com la percepció social d’aquesta problemàtica a tots els nivells ha anat evolucionant a millor. No era difícil fer-ho considerant que partien de quasi res. Però encara falta molt camí per recórrer. Necessitem més mobilització social, més reivindicació i lluita per fer que el sistema canviï. No hem d’oblidar que la tercera força política a Espanya, l’extrema dreta, nega sense cap mena de vergonya aquesta desigualtat sagnant, aquesta desigualtat que ens està matant i que atempta contra la dignitat de totes les persones. És urgent no quedar-nos indiferents i rebel·lar-nos. No tenim temps per a l’apatia.