Fa uns mesos que corre per casa un cadell de gos labradror-retriever. Me’l vaig agenciar amb l’objectiu de fer-lo servir com a tauleta de nit, però haig de reconèixer que la cosa no ha acabat d’anar com esperava. En Feilo, que així es diu, no para quiet ni un segon, es mou més que la papada de Falete, sense obviar l’insofrible costum que té de rosegar-ho tot i engolir. Per acabar-ho d’adobar, es veu que també se l’ha de treure a passejar perquè faci les seves necessitats i –ara flipareu fort!– sovint té ganes de jugar. Quin desastre de tauleta de nit! M’hauria sortit més a compte posar-hi a algunes de les meves suposades amistats, però vaig pensar que posar un gos, donaria un toc més de distinció al meu mobiliari. Però no. Ja podeu imaginar que amb aquest reguitzell d’inesperades peculiaritats, no és gens pràctic utilitzar un cànid com a tauleta de nit. I tampoc crec que funcioni amb cap altre animal. Potser amb una espècie més reposada com una tortuga… Però segons la meva experiència, si algú ho té al cap, no li recomano
Durant els mesos posteriors, he estat intentant reconduir la situació per trobar-li una altra utilitat a en Feilo. Primer vaig provar-lo com a manta, i després de catifa, però tampoc. Res de res. Un turment hiperactiu rere l’altre. Estava tan desesperat que, just abans que s’esgotés la garantia, fins i tot vaig pensar a retornar-lo. Per sort no ho vaig fer perquè la notícia, publicada la setmana passada, que el Senat passava a reconèixer els animals com a éssers amb sentiments, ho va canviar tot. I vaig entendre-ho tot, és clar. Estava equivocat, i com jo molts: els gossos ja no són objectes, com de fet han estat considerats sempre, perquè ara passen a ser éssers amb sentiments! Encara no entenc com hem pogut arribar fins aquí amb aquesta fal·laç convicció! Sort que la política està aquí per posar seny i guiar-nos cap al progrés. Ben entrat el segle XXI. Òbviament, com no podia ser d’una altra manera, a partir d’aquest fet, la meva relació amb en Feilo ha canviat de la nit al dia. Tal és així, que ja li he trobat la seva principal funció. Mig de broma, quan juguem a l’scrabble o deixem a parir la darrera merderada setmanal penjada a Netflix, li deixo caure que ha passat de ser tauleta de nit a tot un amic. Ell riu i em diu, no sense raó, que això sona a best-seller, que m’hi fiqui, que tal com està el planeta, mai se sap. I ara que ho penso... no sé si ho diu amb doble sentit. A sobre és viu com ell sol, el fill de gossa!
Com a tancament a aquesta pseudo crònica, vull agrair de tot cor, una vegada més, la tasca única i fonamental que fan els nostres (òrgans) polítics, ajudant-nos al populatxo, sempre que poden, a clarificar, raonar i legalitzar temes i aspectes de la vida tan summament complexos per l’enteniment racional general que, d’una altra manera, per si sols, ens tindrien a tots al bell mig de l’Edat de Pedra. O del segle XXII. A saber.
