Aprincipis de setmana vaig quedar al bar de l’Hotel Palace de Madrid. Als inicis de la meva etapa periodística i de la d’en Lluís Falgàs a Madrid, als capvespres, un cop acabada la sessió del Congrés dels Diputats, ens hi instal·làvem una estona per captar l’ambient de la capital. Els cambrers ja sabien què preníem i ens afavorien amb alguna safata de croquetes o de gambes «en gavardina» que despistaven d’algun dels cocktails que se celebraven als salons del costat. Allà, un se n’assabentava de gairebé tot sobre la vida política i econòmica madrilenya fins que un gironí de Rupià, l’Alfons Jordán, un dels millors directors d’hotel que ha tingut mai el país, es va posar al capdavant del Ritz i després del Palace. Un davant de l’altre, amb la font de Neptú com a silenciós testimoni, compartien aquest protagonisme madrileny.
Aquest dimarts vaig acomodar-me al bar anglès del Palace que, amb les seves butaques de cuir i llum baixa, és el lloc ideal per conversar o conspirar sota una fotografia de Salvador Dalí i Josep Pla a l’hotel. Al davant, un altra fotografia de Julio Camba, el genial escriptor i periodista que va viure molts anys a una habitació de l’hotel sota el mecenatge del seu amic banquer, Joan March. De fet, com a curiositat, Camba va morir només deu dies abans que March. Però, en fi, vaig al tema: mentre dimarts era al Palace, vaig veure que anunciaven que aquell mateix dijous, a l’hotel, servirien el famós sopar del dia d’acció de gràcies (quart dijous del mes), el Thanksgiving, que als Estats Units és més important que el dinar de Nadal. De fet és el dia de més trànsit aeri de l’any.
Com que a la meva germana Pili li agraden aquesta mena de coses i, a més, també era a Madrid, vaig decidir fer una reserva per un grup d’amics. Impossible, tot ple. I és que, des de fa anys, el Thanksgiving s’ha convertit en un esdeveniment no només per la colònia nord-americana sinó també pels que ens apuntem a tot. El cambrer em va dir, però, que si ho volia, per dinar també servirien el famós gall d’indi degut a la gran demanada. Dit i fet. La sopa de blat i el gall d’indi farcit amb múltiples guarnicions va passar per la nostra taula abans d’acabar amb un pastís de carbassa. Tampoc ens vam allunyar massa dels costums horaris americans, ja que, especialment a l’ Amèrica interior que va sempre molt d’hora, aquest sopar el comencen a les quatre de la tarda. Ho hem vist a les pel.licules: taules farcides de plats, sobretot de guarnicions. Es calcula que un sopar d’acció de gràcies d’un nord-americà, com a mitjana, suposa un consum de 3.000 calories i 229 grams de greix.
Durant molts anys, el mes de novembre he viatjat a Nova York per qüestions de feina. Un any, va coincidir que hi era pel dia d’acció de gràcies. El pensava passar passejant, menjant el gall dindi a l’hotel i anant a un partit de la NBA al Madison Square Garden, competició que llavors es jugava sempre per Thanksgiving però que ara es fa el dia de Nadal. Un company de feina que viu a Nova York va considerar que de cap manera havia de passar sol aquella diada, així que em va dur a casa de la sogra amb tota la família; m’havien d’acollir i integrar-me . Quin festival! Encara estic paint el sopar vint anys després. Però aixó no era tot:quan vaig tornar a Manhattan, aquell dijous a la nit, vaig començar a trobar gent a la porta de les botigues de la cinquena avinguda fent cua abans que obrissin. L’ endemà era el Black Friday, el dia de les grans rebaixes, la diada de més trànsit de cotxes a les ciutats i de més ventes comercials. Comencen les compres i l’il.luminació nadalenca.
Fa deu anys no sabíem ni què era el Black Friday fins que Media Markt va encetar la primera promoció. Avui, a Girona mateix, poques botigues hi ha (també cal tenir en compte tota mena de negocis presencials i on-line) que no hagin o estiguin fent alguna promoció. Però és que, a més, aquest mes de novembre ja va començar amb el creixement continuat d’un altre esdeveniment que també coneixem per les pel·lícules i que els nens i joves dels Estats Units gaudeixen molt: el Halloween. Una festa celebrada la nit del 31 d’octubre a l’1 de novembre on tothom es disfressa de difunt o de personatge de fantasia. És la seva diada de Tots els Sants. La nostra és cívica, religiosa i discret, però la cosa festiva no passa dels panellets i de les castanyes. Ara, com que són les Fires de Sant Narcís, ja ens va bé adoptar-ho com a costum. Ja ho diuen, ja: tot el que no mata, engreixa.
