Em trobo a la sala d’embarcament per abordar un avió amb destinació a Catalunya. És l’única sala, entre viatgers de tot arreu del món, on la gent porta mascaretes. Hem vagat per l’aeroport sense protecció de cap mena. Tots ens l’hem posat en ingressar a aquell mòdul de vidre. Ens acostumem a seguir les normes amb docilitat, o aparentar-ho.

Els que viatgen a Barcelona són gent de tornada, catalans que han anat a visitar algú a Göteborg. S’han extingit aquells troneres nòrdics disposats a utilitzar tot l’any els balcons de trampolins. El passatge aplaudeix quan l’avió toca terra però perdem una hora esperant les maletes i una altra mitja hora en un control Covid.

Després de viure diversos mesos a Suècia, on parlen anglès i suec sense importar-los massa que canviïs de l’un a l’altre, i fins i tot gran part de les seves universitats són dictades només en anglès, puc assegurar que no per això pensen que el suec es perdrà per sempre. A un li vénen ganes d’estudiar el suec per aquesta mateixa falta de confrontació, perquè els seus diaris no s’escandalitzen per banalitats com que a una mare catalana de Vic un metge li va parlar en castellà.

Perdo el temps a la terrassa de l’hotel Palau de Bellavista de Girona, apreciant la panoràmica que fa honor al nom. Crida l’atenció la muntanya que ens envolta, que gairebé oblidem immersos a la ciutat. Em sento afortunat allà dalt i penso que hauríem de tenir més miradors com aquell que ens permetessin tornar a prendre consciència de la bellesa del paisatge.

Dino a diversos restaurants de la ciutat. Els volums de la gent a les taules em semblen exagerats. Com gesticulen (m) i esclaten (m) en sonores riallades. M’agrada, després de tant de silenci nòrdic. Recorro Lloret i Platja d’Aro dies més tard i noto que la Covid ha arrasat amb tants negocis de la Costa Brava que serà dificilíssim que tot torni a ser com abans. Parlo amb diversos comerciants i em diuen que ha estat un abans i un després. L’abans és com un fill pròdig del que esperem el seu retorn i del que ja ens estem fent a la idea que l’haurem d’oblidar per sempre.

Foster Wallace deia que un peix no sap què és l’aigua, perquè aquest és el seu medi. Jo no sé si m’he assabentat una mica més de què és l’aigua, en sortir de la peixera gironina, però sí que agraeixo tornar-hi, amb tots els seus pros i contres. Puc assegurar que a l’exterior Girona és com una marea: ve, torna.