El món de l’Administració Pública és realment complex si no es coneix una mica a fons. Per una banda tenim l’administració central, amb multitud d’organismes autònoms i empreses públiques. Per altra les comunitats autònomes, la majoria d’elles també amb organismes autònoms. En tercer lloc, les corporacions locals, que no són només els ajuntaments, sinó també les diputacions, els consells comarcals, els consells insulars a Illes Balears, els cabildos a les Illes Canàries, les mancomunitats de municipis i altres institucions similars.

Dins de cadascuna d’aquestes administracions hi ha diversos tipus de treballadors públics, amb règims jurídics diferents. Per una banda el personal funcionari (majoritari a l’estat i a la majoria de comunitats autònomes), i per altra el personal laboral, amb una relació laboral similar als treballadors de les empreses privades (majoritari a molts ajuntaments). I encara podem fer referència al personal estatutari, una mena d’híbrid entre els dos anteriors, que és el règim jurídic més habitual a la sanitat pública. En el conjunt d’empleats i empleades públiques, als que és habitual referir-s’hi col·loquialment i de manera generalitzada com a funcionaris, podem parlar també de personal fix o interí, que és el tema que avui ens ocupa.

L’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic, aprovat l’any 2007 i refós el 2015, va ser un intent, positiu però insuficient, d’homologar la normativa per als diferents col·lectius, bàsicament funcionaris i laborals. Però en la pràctica tan sols es van unificar els sistemes d’accés a la funció pública, la possibilitat de convenis laborals conjunts (amb el nom de pactes o acords de condicions de treball) i alguns temes més, però no altres qüestions tan importants com la classificació de grups professionals, les cobertures en cas de baixa per malaltia o accident o la possibilitat de jubilació parcial.

En tot cas la Constitució regula clarament, en el seu article 103, que l’accés a la funció pública s’ha de fer d’acord amb els principis de mèrit i de capacitat, respectant el sistema d’incompatibilitats i garantint-ne la plena imparcialitat en l’exercici de les seves funcions. Això vol dir que ningú pot ocupar una plaça fixa sense un procés selectiu, encara que porti molts anys al mateix lloc de treball, tal com ha vingut sent el criteri dels tribunals Suprem i Constitucional des de fa molts anys. També és cert que diverses sentències han reconegut la figura de l’«indefinit no fix», normalment personal laboral amb contractes temporals amb més de tres anys en el mateix lloc de treball, situació que pot donar dret a una indemnització en funció del temps treballat en el cas d’amortització/supressió del lloc de treball o de no superar el procés selectiu.

És cert que en el conjunt de l’administració s’ha produït des de fa anys un abús de la temporalitat. Una situació realment anòmala, perquè hi ha comunitats autònomes o ajuntaments on els treballadors interins o amb contractes temporals poden fins i tot superar el 30 % del total, quan l’ideal seria que aquesta xifra no arribés al 10 %. D’aquí que ara es tramiti al Congrés dels Diputats un projecte de llei de mesures urgents per a la reducció de la temporalitat, amb l’objectiu de regularitzar la situació de les places que porten molts anys cobertes interinament sense que s’hagi convocat un procés selectiu. El govern central planteja convocar concursos de mèrits oberts a qualsevol empleat públic (però també a qualsevol ciutadà o ciutadana), en el cas de places que portin més de cinc anys ocupades en aquestes condicions, i concursos-oposició amb proves no eliminatòries per separat per a les places que portin més de tres anys ocupades. Això vol dir que computin de manera significativa els anys d’experiència a l’administració, les titulacions superiors a les exigides per la plaça, els cursos de formació relacionats amb el lloc de treball, etc.

En tot cas, demanar convertir directament en fixos tots els interins, com proposen alguns sindicats minoritaris (encara que puguin ser majoritaris en àmbits concrets), sembla totalment fora de lloc, igual com parlar d’ERO’s encoberts en el cas que es facin convocatòries d’oposicions àmplies amb la legislació fins ara vigent. Però, més enllà de consignes fàcils, cal tenir molt en compte la seguretat jurídica davant dels ja anunciats recursos als tribunals per part d’alguns partits o sindicats, que podrien anul·lar anys després de les convocatòries qualsevol regularització sense el rigor necessari.