Tal dia com avui, fa més de deu primaveres, l’Acocollona’t, la Setmana de cinema fantàstic i de terror de Girona, va veure la llum, una efemèride que es diu aviat. En Paco Cavero, el seu inseparable amic Jordi Martínez i un servidor, ens vam reunir al voltant d’una tapa de braves del Lapsus de Girona amb la idea de crear un nou festival a la ciutat que partís del que més ens frisava: el curtmetratge fantàstic i de terror. Sent com érem, i encara som, picapedrers d’aquest tipus de cinema, i també, sobretot, sabedors de la dificultat per crear, distribuir i exhibir dèries audiovisuals allunyades de la «pomada» oficiosa del país, l’esmentat trident «calavera» ens vam decidir a invocar el poder de Grayskull per obrir una nova i més accessible finestra d’exhibició i reconeixement als curtmetratgistes del moment. El curt de gènere, doncs, sempre ha estat la pedra filosofal sobre la qual hem crescut any rere any, «partido a partido», per amor a l’art. I a la sang. I mai més ben dit.

L’Acocollona’t va néixer sota l’aixopluc del Cinema Truffaut, sala mítica novament en actiu, on el fantàstic i el terror, contràriament, solien estar carregats de prejudicis. Malgrat tot, un dels seus «capos», el xèrif cultural gironí «Mr. 22», va creure sempre en el projecte i ens hi va plantar allà fins que fóssim prou forts per a donar la guitza a uns altres. Des de fa més d’un lustre, molt forts tampoc és que siguem, però sí que toquem més la moral a l’Ajuntament de Girona i a l’irreductible Josep Maria Pallàs i els Cinemes Albèniz Plaça. L’agraïment, a uns i altres, és evident, perquè tots continuen ajudant-nos a conformar l’Acollona’t. D’aquesta manera, el festival s’ha mantingut més o menys estable, incorporant –això sí– activitats paral·leles com xerrades, exposicions, zombiewalks, concerts, i sobretot l’Acocoexprés, una competició de curts fets amb 24 hores adreçada, fonamentalment, a autors locals o no tan professionals, que ja és tot un clàssic. Enguany, les novetats són tres; un concurs de tira còmica adreçat a il·lustradors i dibuixants, l’Acococòmic; una jornada solidària destinada a recaptar fons en favor de l’Institut Català d’Oncologia en la lluita contra el càncer, i per últim l’exhibició de llargmetratges a competició oficial, un vell somni que onze edicions després, fem realitat i que confirma la maduresa d’un festival que ha sabut mantenir-se sense massa estridències. O les justes.

Aquest divendres 3 de desembre, en un context que fa tres anys que no és el més propici (el primer, coincidint amb els aldarulls al carrer tot emulant La Purga per l’emissió de la sentència del procés, i els dos últims per aquesta pandèmia que ens han imposat), arrenca l’onzena edició de l’Acocollona’t fent una enèsima crida al col·laborador primer del festival, el públic, per seguir mantenint-lo viu. Sense públic, el cinema és menys cinema. Sense públic, no hi ha acocoraó de ser que valgui.