La Mila i jo ens asseiem al sofà mentre en Pau cuina. Em diu que ja se n’ha cansat, que no en vol saber res més. Que tots els polítics són iguals, que no n’hi ha ni un que es salvi. Somric per dintre: em sorprèn que hagi trigat tant a adonar-se’n. Davant el depriment panorama polític actual, fa temps que em sento totalment òrfena de candidats. Les estratègies dels partits em fan vergonya aliena. La tàctica del «i tu més», tan fàcil de veure en qualsevol debat, em sembla tan trista com indigna d’algú que aspira a governar (o, pitjor encara, d’algú que governa).

I què faràs quan torni a haver-hi eleccions?, li pregunto. Sé que li passa com a mi: és incapaç de no anar a votar. Pensem que introduir el vot a l’urna és un gest que ens legitima per poder-nos queixar després. Es queda pensant uns moments i em contesta amb una pregunta: «Tu vas tenir clar a qui votar, a les últimes eleccions?»

Li confesso que no sé a qui vaig votar. Em mira escèptica, i abans que em retregui que estic mentint, li explico que de veritat no ho sé. I que no és que ho hagi oblidat. Ho vaig fer a consciència: vaig escollir les paperetes dels partits que menys angúnia em feien, en vaig agafar una a l’atzar i, sense mirar-la, la vaig posar dins del sobre i el vaig introduir a la urna. Vaig llençar les altres paperetes sense ullar-les, de manera que realment no sé a qui vaig votar. La Mila riu amb ganes. En el fons, jo ho trobo tristíssim.

Empesa pel caire que ha pres la conversa, li confesso una altra cosa: tinc la solució per aconseguir que la gent torni a votar amb il·lusió. Em torna a mirar amb escepticisme, però jo ja li estic explicant la meva teoria: l’antivot. «El què???», pregunta. Molt fàcil: que puguis votar a un partit o bé votar en contra d’un altre. Un antivot a un partit anul·laria un vot al mateix partit. I anar fent.

La Mila ja no riu, m’escolta realment interessada. Li dic que l’antivot, encara que fos com a experiment sociològic, s’hauria de provar com a mínim una vegada. «Què faries, tu? Votaries a partir de les teves fílies o de les teves fòbies? Votaries el teu partit de tota la vida o antivotaries el que més malament et cau? O series estratega i antivotaries al que creus que pot fer més mal als teus interessos?» Ens enredem a fer política-ficció i ens imaginem com serien les campanyes, els cartells dels candidats, els eslògans, els recomptes de vots. Intentem endevinar si un militant de la CUP preferiria votar el seu partit o antivotar a VOX; si un simpatitzant de Ciudadanos seria fidel a Arrimadas o antivotaria a ERC o al PP. Teoritzem sobre què passaria si algun partit acabés la nit electoral amb un resultat de vots negatius.

La veu d’en Pau (que es veu que ens estava escoltant) ens fa tocar de peus a terra. «Noies, tot això està molt bé, però heu pensat que per instaurar l’antivot caldria que els partits ho aprovessin?» Touché. La Mila somriu: «A les properes eleccions, em recordaràs el teu sistema de votar a cegues?»