«Segregar» és una d’aquelles paraules maleïdes, enverinades, negatives: és «separar o apartar d’un grup». En un context moral que opta massivament per la integració i la inclusió, sembla horrible «segregar». Ara bé: compte! Vaig publicar fa temps un breu article: «Integració i cohesió», on insistia que –en relació a les realitats pluriculturals del país– no és el mateix «integrar» (mot agressiu, com «segregar») que «cohesionar», l’única forma de conviure respectuosament en la diversitat.

Conec el «Pacte contra la segregació escolar» (2018), valuós document de 58 pàgines: augura una escola inclusiva per a assolir l’èxit de tot l’alumnat segons l’actual complexitat social. És súper!, però qui se l’ha llegit?. Mirin: després de 4 pàgines inicials (res a dir-hi), n’explicita 30 actuacions i 189 mesures. Renoi!: a qui se li va acudir aquesta redacció? És inabastable, una autèntica llauna

En soc crític. Parlant clar: (a) idees d’uns il·luminats per aplicar, això sí, als fills «dels altres»; (b) recursos econòmics o de redistribució de l’alumnat només de tipus estadístic (com si fos un magatzem logístic d’Amazon); (c) tractament quasi de tanoques per a les famílies que volen exercir la llibertat en la tria de centre; i (d) disseny d’un enemic virtual hiperinflat: l’escola concertada.

De cuina o mecànica no en sé; d’educació i política educativa, una mica. I em pregunto: qui segrega a qui?