Poc a poc, però cada vegada més, es comença a parlar d’ecofeixisme. Altres analistes també ens estan advertint de crus escenaris de futur, si no ens posem a fer els deures ja amb l’emergència climàtica: revolució o col·lapse, extinció o rebel·lió, decreixement o barbàrie. Doncs bé, amb els actuals pressupostos de la Generalitat pel 2022, tenim una oportunitat d’or per redreçar dinàmiques paralitzants i dotar de nivell i recursos el fer pedagogia.
Tots els nivells de l’Administració especialment els més locals i tots el àmbits i sectors de la societat civil i teixit associatiu, especialment els més locals, haurien d’endegar de forma conjunta (amb suport material, tècnic i logístic de la Generalitat) i com a prioritat estratègica de primer ordre, una gran campanya de sensibilització ambiental i climàtica ciutadana, de gran abast, amb múltiples formats, que arribi a tots els racons de la societat, de forma horitzontal, progressiva i inclusiva (o sigui amb participació del màxim de població) o s’acosta tard o d’hora –alguns analistes hi posen 3-4 anys, altres 5-6 anys–, un escenari de mesures verticals (de dalt a baix) dràstiques, indiscriminades, duríssimes, que lògicament seran impopulars, al no haver conreat una massa crítica que faci de coixí.
Aquesta dinàmica en provocarà un altre: la reacció, i tan pot prendre tints reaccionaris, amb l’augment de l’extrema dreta, no necessàriament l’actual, com nous populismes locals, escombrant el gruix dels actuals governs.
De nosaltres depèn, però sobretot de les administracions locals, dels consells de medi ambient i sostenibilitat (que per normativa s’haurien de crear a totes les localitats que no en tenen), de les assemblees ciutadanes pel clima, que és urgent crear, de les xarxes i plataformes pel clima (molt poques, en comparació a la multitud de plataformes «en contra de», que únicament estan centrades en la seva reivindicació local o cantonal i que obvien l’emergència climàtica, igual que molts governs locals), que arribi més d’hora o més tard aquest perillós escenari, que en teoria ningú desitja.
Es repeteix a molts auditoris que cal fer una urgent revolució cultural i/o ambiental per canviar hàbits de consum, resistència a canvis energètics, etc. Que cal fer molta més pedagogia. Que cal fer partícip a la població en l’emergència climàtica. Però va passant el temps i les inèrcies segueixen el seu curs. Curt-terminisme a nivell polític i cantonalisme a nivell social. Si seguim així, anem directes a escenaris ecofeixistes, que òbviament es revestiran de necessitat imperiosa, i amb raó, per haver perdut el temps de forma irresponsable durant anys, començant pels Governs de la Generalitat.
Per altra banda hi ha el perill de confondre fer pedagogia amb comunicar o difondre. A nivell alternatiu això també el seu correlat: agitació i propaganda. I això es pot veure sovint quan partits, institucions, organismes i entitats, diuen després d’una situació fallida, «no ens hem explicat prou» o «no ens hem sabut explicar». Però a la setmana següent, segueixen fent el mateix.
Això amb respecte l’emergència climàtica és dramàtic, doncs si no es dona exemple per part de la Generalitat i ajuntaments també, i avui calen molts bons exemples diaris i bones pràctiques ambientals per guanyar el terreny perdut, la distància i la creixent incredulitat sobre mesures de sostenibilitat, energètiques, de consum, de fiscalitat, etc. Cal frenar el creixent carpe diem!
Per cert, avui molts creuen que fer pedagogia és fer un vídeo i penjar-lo, crear un web, fer un blog, crear una xarxa, bot o plataforma digital, transmetre en streaming, facilitar una app, convocar amb una QR, fer un taller «participatiu» amb Zoom, etc. La moda digital s’ha menjat el fer pedagogia. Més greu és que això succeeixi a localitats petites on la màxima proximitat és un valor afegit del que les grans ciutats no poden gaudir.
Fa temps que s’afirma en certs àmbits que la revolució no serà televisada, doncs el mateix val per la transició eco-social: no ens la farà Google, ni la farem per Zoom. Cal treballar-la, cal baixar al carrer i cal arromangar-se. No diguem ja si es volen fer comunitats energètiques locals i cooperatives energètiques. Cal molta pedagogia social i ambiental, molta formació cooperativa i coaching.
No deixa de ser una contradicció, voler fer pedagogia sense pedagogs, siguin tècnics, experts, formadors, enginyers, facilitadors, assessors o dinamitzadors ambientals. Sense presència física, ni participació activa, ni cercant experiències comunitàries, cooperatives i empresarials. Ni sense grups de treball, de recerca, de camp, d’indicadors de consum, etc.
En fi, de les mil formes que podem donar a una campanya de sensibilització ambiental i climàtica ciutadana, amb el suport i la participació activa de les comunitats locals amb patrocini d’empreses verdes i comerç de proximitat.
Quantes xerrades s’han fet en el marc de l’actual emergència climàtica (declarada fa dos anys ja) a cadascun dels 947 ajuntaments de Catalunya? O taules rodones, fòrums, exposicions, etc. de temàtica climàtica?. Quants packs de recursos, kits, maletes amb material, CDs, etc. s’han repartit al conjunt de les entitats locals, perquè elles disseminin el coneixement sobre el canvi climàtic, avui ja emergència climàtica?. Però amb suport, i el percentatge dels polèmics Pressupostos de la Generalitat pel 2022 dedicat a endegar i donar cobertura a una gran campanya institucional sobre l’emergència climàtica i les línies d’actuació que se’n deriven són ridícules! De veritat volem fer pedagogia?
