Em fa molta gràcia la gent de Barcelona i rodalies quan venen a Girona. Sovint tornen dient «Oh, allà sí que s’hi parla el català i, a més, amb un accent tan maco...!».
Soc professora d’ESO de Català d’un institut de Girona. Aquesta carta em serveix avui per a desfogar-me una mica del que em va passar ahir a una classe de Català de 1r d’ESO.
Quan entro, sento que estan parlant entre ells, decideixo posar-hi atenció i veig que tots ho fan en castellà. Respiro fort i passo llista. De cop, algú m’interromp:
- Profe, para qué sirve el catalán? Si me voy fuera de aquí no lo habla nadie!
Només vaig saber-li dir que sentir-se català depèn d’un mateix. I que el futur del català depèn de tots. La llengua és la que ens identifica i ens descriu, no la raça ni la religió... quan una persona fa seva la llengua catalana, deixa de ser forastera a Catalunya.
- Es que yo soy española, no quiero ser catalana, vengo de Toledo.
Però ara vius aquí –li contesto– néixer a Catalunya no et fa ser més català, hi ha molta gent famosa i molt catalana que no ha nascut aquí: Jaume I (Montpeller) o Àngel Guimerà (Canàries) i altres centenars de milers nascuts fora d’aquí i que se senten i, per tant són, també catalans. Sentir-se català depèn d’un mateix.
- Me dejas un boli? Li diu al company del costat...
Això costarà! –penso- Torno a respirar fort i comencem la classe.
Ja a la sala de professors, penso que el fet que només el 14% de les sentències es redactin en català, que només el 3% del cinema sigui en català, que el Parlament espanyol sigui l’únic de la UE que no permeti l’ús d’una llengua tan parlada com el català i que encara no sigui oficial a la UE, que vulguin imposar el 25% de castellà a l’Escola Catalana… és perquè no tenim cap polític que, ara i avui, es vulgui arriscar de debò pel nostre país.
Ja ens ho deia Espriu: «Si s’arrisca de cop a ser qui és, se salvarà com a poble, ja l’amo de tot, no gos mesell, sinó l’únic senyor».
SOS!
