Scandal és una fragància de Jean Paul Gaultier que es porta molt a Girona últimament. Però no és d’aigües de colònia ni d’escàndols que volem parlar avui, sinó d’una beneïda avinentesa que fa que hagi coincidit en el temps l’exposició del treball de quatre artistes amigues nostres.

Començarem dient que aquesta analogia és un magnífic motiu per fer un apropament i valoració crítica del treball que aquest final d’any, Elena Olivé (Tempus Fugit, fins al 22/12) i Dolors Bosch (Despullant la pell, fins al 07/01) presenten en el Centre Cultural La Mercè i a la Fundació Valvi.

El motiu que parlem d’aquestes dues artistes és per manifestar, un cop més, la gran estima i admiració que tenim pel treball que al llarg dels anys han desenvolupat aquestes grans pintores.

Tant a l’Elena com a la Dolors els hi coneixem l’obra des dels seus inicis i hem de dir que ambdues han tingut una gran progressió en el temps.

Des que l’any 1914 va visitar Girona Mela Muter i va deixar aquella empremta inesborrable que marca pràcticament l’inici de l’art modern a la ciutat, es va encetar un camí que després ha estat seguit per tot un estol de grans artistes femenines, unes excel·lents escultores i pintores com són Emília Xargay, Joaquima Casas, Montserrat Llonch, Montse Costa, Mercè Ferrer, Roser Oliveras, Gloria Cortina, Mercè Huerta, Núria Feliu, Esther Baulida i d’altres.

Ens centrarem en primer lloc en l’obra de Dolors Bosch, una ceramista de llarg recorregut que s’ha prodigat molt i ha tingut premis arreu del país. La Dolors ha tingut una extensa i prolífica vida artística i al llarg dels anys ha mostrat la seva obra en més de 100 exposicions, tant individuals com col·lectives. Ha col·laborat amb Xicu Cabanyes codirigint la Galeria d’Art/Restaurant de Can Ginebreda, ha fet estades a l’estranger... i què dir dels seus experiments i filantropies i de la donació d’obra (100 peces l’any 2006 i més de 300 l’any 2016). Aquesta darrera acció no va ser entesa per molts dels seus col·legues, que la varen criticar. Personalment nosaltres pensem que aquesta iniciativa de la Dolors, tal com està el mercat de l’art, regalar obra a amics, coneguts, institucions i centres d’art que la valorin i l’exhibeixin, és una manera de preservar el material produït atès que els que no tindrem fundacions que ens la custodiïn, ho tenim magre perquè el nostre treball pugui perdurar en el temps.

La Dolors també és pianista. Aquesta sensibilitat multidisciplinària de l’artista ha marcat tota la seva trajectòria amb un estil característic que és alhora poètic, musical i tremendament juganer. Aquest treball colorista es pot apreciar tant a les ceràmiques com a les escultures, les seves caixes i també a les pintures, objectes i instal·lacions.

Una altra cosa a destacar és el vincle filial que va mantenir sempre amb Maria Salut Agustí Masó, la seva mare que va morir als 105 anys. La Salut, a banda de tenir cura de deu fills, era una dona que tenia una gran empenta i capacitat de treball que va fer que sabés trobar temps, no sols per a la família, sinó també per pintar, escriure poesia i fer ceràmica.

Filla d’Ignasi Bosch Reig, un important arquitecte que va crear el barri de Sant Narcís a Girona, tant la Dolors com l’Elena Olivé, de qui parlarem a continuació, són dues artistes rebels i creatives, que tenen els seus orígens en l’alta burgesia terratinent de comarques. Unes elits que exercien professions liberals/negocis que s’anaven trametent de pares a fills. A les filles se’ls hi reservava un altre rol, buscar bons casaments o conrear les belles arts, com és el cas de la Dolors i l’Elena, que varen tenir la sort de no patir problemes econòmics i tenir la possibilitat d’estudiar, rebre una bona educació, llegir, aprendre idiomes, viatjar... en definitiva, allò que deia Virginia Woolf (una dona que vulgui dedicar-se a escriure, ha de tenir diners i una cambra pròpia).

Per segona vegada en poc temps, hem tingut ocasió d’anar a visitar l’Elena Olivé a la seva casa/museu situada en terra de carlins. Una masia amb grans finestrals en la qual l’artista gironina hi té també el seu estudi/taller. Assessorada per l’insigne arquitecte Manuel Martín Madrid ja fa alguns anys que va realitzar un excel·lent treball de restauració a la casa pairal dels Nogareda.

L’Elena Olivé és una molt bona pintora de caire expressionista i colorista i una excel·lent mestra tapissera. Va estudiar a les escoles Massana i Eina amb Albert Ràfols Casamada i posteriorment va completar la seva formació amb Domènec Fita i Montserrat Costa a la Mercè. També va tenir ocasió de treballar amb «el maleït» Carles Delclaux. A l’exposició que presenta a la Mercè ha reaprofitat milers de documents (ja caducats) que va reunir a la seva vida laboral en la que s’ocupava de l’habilitació de les classes passives.

La supercreativa Elena ha aprofitat tota aquesta documentació per elaborar grans escultures/collages que són uns autèntics tapissos pictòrics, quaderns en blanc i negre farcits de fotografies, retrats de dotzenes de persones traspassades, que formen part d’un magnífic espai poètic en el qual l’artista honora la plenitud d’uns personatges, ara anònims i desapareguts que varen tenir una existència efímera. Unes identitats que l’artista ressuscita i dona nova vida a través de l’art i la seva fantasia.

Si aneu a veure Tempus Fugit, no us perdeu l’exposició de joies que Montserrat Lacomba té també a la Mercè. L’artista vendrellenca, establerta des de fa molts anys a Girona, mostra les seves darreres creacions que són d’una gran bellesa plàstica.

Menció apart mereix la Maria Jesús Farré, una ànima sensible que canta, escriu i dibuixa com els àngels. Aquests dies presenta a la biblioteca Ernest Lluch uns dibuixos satírics concebuts durant la pandèmia que retraten de forma sorneguera la vida quotidiana/social, unes ironies/acudits que faran les delícies de tots els visitants.