Cada any, al voltant del sis de desembre, com si fos una introducció a les festes nadalenques que ja s’acosten, commemorem l’aprovació de la nostra Carta Magna. Amb aquest motiu, em permeto reproduir-ne el breu preàmbul:
(...)
«La Nació espanyola, amb el desig d’establir la justícia, la llibertat i la seguretat i de promoure el bé de tots els qui la integren, en ús de la seva sobirania, proclama la voluntat de:
Garantir la convivència democràtica dins la Constitució i les lleis de conformitat amb un ordre econòmic i social just.
Consolidar un Estat de Dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.
Protegir tots els espanyols i els pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions.
Promoure el progrés de la cultura i de l’economia per tal d’assegurar a tothom una qualitat de vida digna.
Establir una societat democràtica avançada, i
Col·laborar a l’enfortiment d’unes relacions pacífiques i de cooperació eficaç entre tots els pobles de la Terra.
En conseqüència, les Corts aproven i el poble espanyol ratifica la següent Constitució.
(...)»
Penso que aquestes paraules inspirades en la Declaració d’Independència dels Estats Units del 1787 i en la Declaració Universal dels Drets de l’Home i del Ciutadà del 1789, en plena Il·lustració, escrites en una bella prosa ben intencionada, encara avui poden ser perfectament assumibles pel conjunt de la ciutadania. Al meu entendre, és això el que cal celebrar cada any per aquesta data: l’esperit fraternal i la voluntat indefugible de ser regits per una llei sorgida de la sobirania i la voluntat populars.
És una declaració d’intencions amb la qual és difícil no estar-hi d’acord perquè, en realitat, expressa un desig vivament sentit i arrelat en l’imaginari col·lectiu. El constitucionalisme és aquella set de justícia universal que fa possibles la llibertat i la convivència de tots els ciutadans i de tots els grups polítics i socials, no tan sols en la diversitat sinó també en la discrepància. Celebrar la Constitució, per tant, no és celebrar un articulat concret (la lletra menuda, si se’m permet) que ja sabem que presenta desacords en més d’un punt però que, així i tot, no invaliden ni el mèrit ni la necessitat de tenir-la ja que, com a text obert que és, pot i ha de ser modificable i perfectible.
Tampoc celebrem el funcionament o les decisions concretes del Tribunal Constitucional que ha de vetllar pel compliment d’aquesta Llei de Lleis. És sabut que alguna de les sentències dictades per aquesta alta magistratura han aixecat polèmica i fins i tot disconformitat en sectors rellevants de la societat. Commemorem sobretot un intangible, un esperit solidari i les ganes de tenir proclamats i garantits de forma permanent els drets fonamentals, les llibertats públiques, la divisió de poders, la sobirania popular i un Estat social, democràtic i de dret.
La Constitució, que, naturalment, s’ha de poder actualitzar i adequar a cada època i a cada circumstància, ofereix prou garanties de convivència i de pluralitat perquè, malgrat les dificultats i (per què no?) malgrat les decepcions, puguem continuar caminant plegats. La situació político-social espanyola en general i la catalana en particular fa temps que és difícil i complicada, amb una tendència excessiva a l’enuig i a la irritació. En aquest panorama de tantes sensibilitats a flor de pell més d’una vegada em venen al cap les paraules ajustades i, pel que es veu, intemporals, del dramaturg alemany Bertold Brecht: «Quins temps els que vivim, que hem de defensar allò que és obvi!.»
Doncs bé, per a mi, és obvi, a més de necessari, continuar defensant un marc de convivència, col·lectiva, que vol dir un marc constitucional. La vigència de la nostra Carta i la necessitat de modificar-la o no, continua essent motiu de debats apassionats, uns de més tranquils que altres. De qualsevol manera, és una qüestió que no pot deixar fred ningú que es preocupi seriosament per la marxa del país i pel progrés i benestar dels seus ciutadans. Seria bo, doncs, que tant a Catalunya com a la resta d’Espanya tots plegats ens impregnéssim de l’esperit pactista i il·lusionant que expressa el preàmbul de la Constitució i, a partir d’aquí, treballar per trobar el denominador comú que ajudi a fer possible el consens no només en la part introductòria de la Llei sinó en tot l’articulat per adaptar-lo a les necessitats reals del poble governat. No és fàcil, ja ho sé, però, com diu el poeta, per fer camí, cal posar-se a caminar. Provem-ho?
