L’assistència i participació recent a debats i conferències de com s’ha de fer la transició energètica m’ha permès conèixer de primera mà quin és l’argument principal dels que són partidaris d’un desplegament immediat de les grans centrals eòliques i fotovoltaiques. Afirmen que aquestes grans infraestructures només afecten al paisatge i que el paisatge ha estat modificat contínuament des que l’home va deixar de ser únicament recol·lector i caçador i va començar a conrear la terra. Que la urbanització del territori i tota mena d’infraestructures alteren contínuament el paisatge. I centrats en el tema de la producció energètica, pitjor són les mines a cel obert o els grans embassaments que obliguen a inundar poblacions i valls. Fins i tot hi ha qui sosté que es poden instal·lar aerogeneradors en un Parc Natural sempre que no es comprometin les funcions del parc... Sorprenent!
A mi, l’argument que, donat que el paisatge sempre s’ha modificat, ho podem seguir fent, no em serveix. Aquest conformisme amb coses que sempre s’han fet, aplicat a altres àmbits de la vida, faria que encara es portessin esclaus d’Àfrica a Amèrica o que les dones no poguessin votar o que tots els vehicles automòbils seguissin funcionant amb combustibles fòssils. Les coses mal fetes, en un moment o altre, cal aturar-les. Persistir en un error només pel fet que sigui històric no sembla el millor camí per a transformar una societat que grinyola per les seves equivocades relacions amb el seu entorn.
A més, la instal·lació dels 50.000 MW d’energies renovables que necessita Catalunya per complir els objectius fixats per al 2050, suposa transformar un 2% del territori. Això és molt o poc? Ara Catalunya té urbanitzat un 6% del seu territori; suposaria, per tant, incrementar aproximadament en un 30% l’àrea ja transformada.
Sembla molt, però a més, dues condicions empitjoren l’efecte destructor sobre el paisatge: la rapidesa de la transformació si es volen satisfer els objectius imposats i la manca d’uniformitat. És a dir, els impactes no es repartirien uniformement pel territori donat que en el cas de l’eòlica (la més impactant) no tots els indrets tenen un bon recurs eòlic. Per tant, es podria donar la situació que en alguns territoris aquesta ocupació ultrapassés a l’actual i que determinats enclavaments d’alt valor paisatgístic rebessin una concentració de centrals de producció d’energia eòlica (com ja passa ara a Terra Alta).
Però, a més, nego la principal. És rotundament fals que només el paisatge sigui sacrificat degut a la instal·lació les macro-parcs per generar energia renovable. Els impactes afecten a altres molts vectors ambientals.
En el cas de la fotovoltaica, l’ocupació del territori pot ser a costa dels terrenys de conreu. També això passa amb l’eòlica, que a més té impactes negatius sobre la salut, sobre les poblacions faunístiques que pateixen un excés de mortalitat, la biodiversitat, la interrupció de corredors biològics, l’emissió de sorolls i ultrasons, la contaminació lumínica, l’erosió, els riscos ambientals, la generació de residus especials, el sistema econòmic de les zones que reben les centrals de producció, etc. Cal pensar també en les línies d’evacuació que estenen aquests impactes al llarg de quilòmetres.
El paisatge és només una part del problema. Reduir el debat a que la generació d’energia renovable és absolutament necessària (que és cert), que el seu desplegament només afecta al paisatge i que aquest viu en constant transformació i que per tant ja no ve d’aquí... és una manera massa reduccionista i simplista d’abordar la problemàtica i que està causant rebuig a la gent dels territoris. La solució no pot ser mai enganyar en l’explicació d’un problema, que no fa més que fer-lo créixer
Quina és la solució a tot plegat? No sembla que el nou Decret Llei (el 24/20021) aprovat pel Parlament fa uns dies (el Govern va necessitar l’auxili d’En Comú Podem, ja que la CUP i la resta de grups hi van votar en contra) vingui a solucionar res. Per exemple, i en relació al paisatge, no evita la concentració de les centrals, no prioritza la instal·lació en espais antropitzats i no exclou tots els espais naturals protegits.
Penso que l’únic camí amb seny és fer una moratòria dels grans projectes (com es fan les suspensions urbanístiques), mentre es planifica amb urgència el desplegament de les grans centrals, amb participació de la gent del territori. Mentrestant, es pot treballar amb l’estalvi energètic i en la producció distribuïda de l’energia renovable.
Ens hi juguem molt. I no, no estic tranquil perquè no només és el paisatge.
