Cada dia és més evident la perversió del llenguatge perpetrada pels ideòlegs de tots colors. La gent del carrer assisteix atònita a la tergiversació de conceptes tan preuats com llibertat, igualtat i solidaritat. El bombardeig incessant dels demagogs populistes distorsiona la percepció de la realitat i desorienta l’enteniment.

Els pocavergonyes de dretes insisteixen en la propaganda a favor de la llibertat individual, la propietat privada, la raça blanca i la religió cristiana. Els desvergonyits d’esquerres oscil·len entre l’infantilisme revolucionari, que titlla de nazi o feixista a qui s’oposa a la utòpica creença d‘un canvi radical imminent, i la desídia de socialistes i populistes que aspiren com a màxim a reformar el sistema mentre es reparteixen les quotes de poder.

Per últim, els nacionalismes, sota la bandera de la transversalitat, hi ha alguns que són portadors de determinats postulats reaccionaris. No tots es poden posar en el mateix sac, però val per a les dues cares del nacionalisme reaccionari que inclou una ultradreta espanyola assilvestrada i un sector de l’independentisme català irredempt.

No és casual trobar en les dos corrents alguns punts de confluència: les apel·lacions supremacistes a la nació espanyola o al «poble català», la deslegitimació del govern de torn, el revisionisme històric del franquisme, la consideració de l’adversari polític com un enemic a destruir i la intolerància al diàleg si no s’accepten d’entrada els seus plantejaments.

Malauradament, en una qüestió coincideixen totes les forces polítiques: la propaganda està dissenyada per manipular la consciència dels ciutadans. És difícil raonar quan la falsedat i la mentida es converteixen en armes de destrucció massiva que, mitjançant les xarxes socials, s’expandeixen fins a l’últim racó.

L’anàlisi de la informació ingent, amb mesura i ponderació, exigeix un esforç enorme per no perdre’s en la teranyina de paranys per a seduir la gent. Qualsevol notícia requereix temps i paciència per ser assimilada; si no, les emocions prevaldran sobre els raonaments.

Per tot plegat, no és estrany que augmenti la desafecció política, un sentiment de distanciament dels ciutadans respecte als seus representants, que assenyala les carències d’una democràcia que camina a empentes i rodolons.

Ara bé, no tot esta perdut. La sensació d’insatisfacció, quan els governs no són capaços de solucionar els problemes quotidians, provoca el sorgiment d’iniciatives espontànies de lluita en defensa de drets i llibertats, al marge i, a vegades en contra, dels partits.

És un exercici que permet recobrar l’esperit lliure per esvalotar el galliner, espolsar-se de sobre els setciències i no deixar-se entabanar.