Corre la brama que aviat la filosofia en format assignatura serà una rampoina més dins l’habitació dels mals endreços. O una curiositat opcional per alumnes de pares compromesos amb el pensament. Els al·ludits vaticinen una societat de cretins. Tancada la carpeta «més Plató menys Prozac», el Gran Germà d’Orwell ens abraçaria a tots amb els seus tentacles. Els clergues que proclamaven que Sodoma i Gomorra seria un joc de nens comparat amb el tast de l’apocalipsi que ens cauria a sobre en cas que l’assignatura passés a ser opcional, no podien entendre que ells, amb vocació d’eternitat, passessin a la reserva. Ningú s’escapa d’una llei gravada en foc roent en el firmament: tots som prescindibles. La filosofia, l’altar on es celebra la transsubstanciació del pa i del vi de la ment esclava en la carn i la sang de l’esperit lliure, convertida en material fungible.

No hi ha com qüestionar-se el que està arxivat com a certeses per donar la paraula al Sòcrates que guardem en un racó de l’ànima. Són les existències filosòfiques millors persones que les no filosòfiques? Què opinen les parelles, els fills, els amics, les mascotes dels filòsofs influencers? En ares del progrés i del benestar ha estat la filosofia més decisiva que la ciència? Com és que Alemanya, bressol temps enrere de filòsofs que apareixen en les proves de selectivitat, trepitjà el fangar del nazisme? Que els nostres estudiants memoritzin pensaments de gran llinatge filosòfic els convertirà un altre dia en professionals més eficients i honrats? Preguntar-se sobre «l’ésser», sobre la «dialèctica» pot transformar un caràcter iracund en un de més amable?

La filosofia sol caure en la temptació de mirar a la ciència per sobre l’espatlla. «Els científics tenen el coneixement, la filosofia hi posa el mètode». Tinc els meus dubtes si el filòsof autor de la frase seria capaç d’explicar-la d’una manera entenedora a la seva mare. La marca de la casa del discurs filosòfic és el seu caràcter hermètic. Conscients els filòsofs que són guardians d’un coneixement arcà, el transmeten en format encriptat. Un llenguatge planer posaria en evidència que el que es ven moltes vegades com a revelació no és més que un galimaties.

L’humanisme és la casa gran del catolicisme, de bona part de les famílies filosòfiques i de tots els moviments que d’una manera o una altra aspiren a la salvació de la humanitat. Creuen que no va ser una casualitat que l’home fos la darrera obra de la creació. Després d’uns quants dies de provatures al Creador li sortí el disseny perfecte. Per deixar-ne constància li insuflà el propi alè que anomenà ànima. Una ànima immortal que era un salconduit per transcendir els límits biològics. Fatigat no li quedà esma per destruir totes aquelles bèsties incapaces d’agenollar-se i colpejar-se el pit. Es consolà pensant que podrien ser d’una certa utilitat com esbarjo, com a aliment o com a mascotes d’una humanitat destinada a deixar bocabadat l’univers.

Crec que dona en el clau Rafael Yuste, catedràtic de Neurobiologia de Columbia, quan diu: «Quan comprenguem el cervell la humanitat es coneixerà per primera vegada i es produirà una revolució en el camp de l’educació, del sistema legal o l’economia. Serà un nou humanisme». El relat de l’home com a guinda de la creació és el relat que millor ha funcionat i continuarà funcionant a pesar que fa aigües per tot arreu i que es fonamenta amb idees arrogants sobre la humanitat. Són comptats els filòsofs que quan miren a l’interior de l’home no observen ni rastre de les cuques de llum vestigis de l’alè diví. La majoria el veuen com una criatura feta a imatge i semblança del seu discurs filosòfic.