Lluís Llach té encara el Sant Jordi mig buit tot i haver regalat, pel cap baix, les deu primeres files de la platea, les que envolten l’escenari. Aquest concert, el cantautor l’ofereix per recaptar diners pel Debat Constituent que presideix. Primer, va posar a la venda les entrades a través de l’aplicació del Debat, de manera que te n’havies de fer membre per poder-ne comprar, en una demostració més de quina és la idea de llibertat que té el senyor Llach. A mi em sembla molt bé que un artista doni els beneficis d’un concert a qui vulgui, però obligar-te a militar «per poder ser» no ho vèiem des de Pol Pot i Stalin. Jo que sóc un gran admirador de Lluís Llach, i encara que a ell li pesi, la persona que millor sé explicar quin és el valor de la seva obra, he de confessar que vaig passar per l’adreçador i em vaig fer militant del que va fer falta per ser dissabte al primer concert més o menys seriós d’ençà que va retirar-se el 2007. Cal dir també que el públic en general va ser més digne, no va acceptar aquest xantatge, les entrades es venien a molt baix ritme, i Lluís Llach no va tenir més remei que posar-les a la venda a través d’un sistema convencional de ticketing.
Llach és la metàfora de Catalunya. Vam perdre un gran artista per ensopegar amb un polític sectari, molt poc intel·ligent, i que per tot això s’ha acabat envoltant de pallassos de tercera divisió, ofenses al cant i a la paraula, com són la col·lecció d’invertebrats amb qui dissabte actuarà. Amb molt poques excepcions, són convidats de vergonya aliena, i només pots cantar amb ells si pertanys a la mateixa inferioritat o si el cervell i el gust se t’han atrofiat de tal manera que ja no pots distingir el més pútrid dels femers del que fa temps vas arribar a ser.
Lluís Llach és Catalunya: el pavelló mig buit per reclamar diners per a un debat estèril sobre la constitució d’un Estat que ni existeix ni hi ha ningú –ni els mateixos fans del Llach artista– disposat a pagar el veritable preu que costaria trencar Espanya. Lluís Llach és Catalunya. Lluís Llach és comèdia. I quan fas tanta comèdia hi ha un moment en què la gent diu: prou. Sobretot si hi ha d’invertir els seus diners. Lluís Llach va deixar de fer la feina per anar a fer el mec, i després de 15 anys fa un concert i el fa voltat de desfetes de la música com Els Catarres o Montse Castellà. Cal estar molt necessitat, o molt fora de la realitat, per adscriure el que quedi del teu prestigi a aquesta baixesa.
Quan li van demanar al senyor Llach si aquest concert era puntual o el principi d’un retorn més extens, va dir que si s’esgotaven les entrades potser oferiria una segona data. Ell comptava que s’esgotarien, les entrades, ell comptava que el seu retorn seria tan celebrat que hauria de fer-se com sempre el desmenjat per concedir-nos una mica més de la seva Gràcia. I què s’ha trobat? D’una banda, que la vida no espera ningú, i que els ídols que marxen són immediatament substituïts per altres ídols, encara que siguin de plàstic. De l’altra, que quan tu no et respectes, el teu públic tampoc no ho fa, i que quan et rebaixes massa pensant que així agradaràs, els que et riuen les gràcies no solen pagar entrades, mentre que els que paguen entrades continuen essent igual d’exigents que quan tu et comportaves com una persona decent i ara els has decebut i no volen saber res de tu. M’agradarà veure, i ho veuré, quants d’aquests nous amiguets de Lluís Llach paguen la seva entrada. M’agradarà de veure si algun Albano Dante o Pilar Rahola o Antoni Bassas són tan generosos com jo i han pagat els seus diners a la causa o s’han fet convidar. Aquestes coses són sempre molt boniques de constatar. I després surten articles fantàstics.
Més lluïdes que l’escenari seran les deu primeres files i la llotja del Sant Jordi. És molt important prendre nota de la desfilada, perquè també serà Catalunya. Tota la farsa del compromís, convidada. El fill de puta del Sostres, l’únic que hi entén i l’únic que paga. Com t’ho podria dir perquè et fos senzill. Ben igualment que els teloners que el Lluís s’ha buscat per actuar són més propis de la beneficència que d’un artista que es pren seriosament la seva feina.
Al final i com sempre, Lluís, estarem tu i jo sols. Tu amb les teves cançons i el teu poder escènic, i la teva veu, si és que te’n queda; i jo sabent quina és la teva força, d’on neix el teu talent i per on et trenques, i només perquè sé per on puc esventrar-te sé per què et puc salvar, i només perquè conec totes i cadascuna de les teves trampes te les puc perdonar a canvi del teu art puríssim i de la teva delicadesa, de la teva llum; del que quan et concentres en tu mateix, i en el que saps fer, t’eleva i ets l’aire que mou el vent.
Han passat molts anys des del teu darrer concert, gairebé 15. I encara més anys des del teu darrer Sant Jordi: 27. Aquell 1994 sí que vas vendre totes les entrades i vas haver de posar una segona data. Hi vas presentar el que va ser la teva obra més ambiciosa: Un pont de mar blava. Era una obra estranya i difícil: el teu manager, al principi, estava horroritzat i pensava que seria un fracàs, però tu hi vas creure i el teu públic et va seguir. I van existir el fet artístic, el fet comunicatiu, els dos Sant Jordi plens i una gira que et va costar molts diners però que de públic i de nombre de concerts va ser el teu millor èxit. T’ho vas merèixer, te’ns vas merèixer i ens vas fer millors.
Dissabte jo tornaré a arribar el primer. I tu, no ho sé. Ja t’ho escriuré. Però que serem tu i jo sols, no en tinguis cap dubte. No sé si haurà sobreviscut al monstre alguna forma de l’artista.
