Abans de res, voldria dedicar aquest darrer article de l’any a una bona amiga, la pintora i ceramista Dolors Bosch i Agustí. A falta d’espais específics, els establiments de beneficència es varen veure abocats a complir funcions allunyades de les que inicialment els hi havien estat encomanades, fonamentalment la caritat i la cura. Tres són recurrents: el correccional per a infants, la presó per a dones que haguessin estat condemnades per delictes menors i el manicomi. Si bé les dues darreres varen desaparèixer a començaments del segle XX, la funció de correccional es va allargar fins l’època del franquisme.

Aquesta és la síntesi històrico-social d’un llibre de referència, escrit per la Céline Mutos Xicola. Una obra feta amb perspectiva històrica, rigor metodològic, llenguatge i continguts progressistes, crítics, realistes i desmitificadors de la Girona nacional catòlica, burocràtica i petit burgesa. L’autora és una professora gironina, nascuda a la ciutat de la llum, que pensa pel seu compte i que està allunyada d’aquesta intel·lectualitat ciutadana conservadora i petit burgesa, que està tan enamorada del reaccionari Josep Pla.

Mutos Xicola, que és una dona molt preocupada pel món dels exclosos, la beneficència i els marginats en general, va guanyar l’any 2018 la beca 8 de març, que cada any convoca l’Ajuntament de Girona i això li va permetre fer un estudi molt acurat de la Casa de Misericòrdia de Girona, de la qual l’any 2020 es va commemorar el 250 aniversari de la seva fundació. En aquest estudi, la Céline ha comptat amb la important col·laboració de dues importants historiadores, com són la Rosa Congost i la Montserrat Carbonell.

El text ens ha retornat records d’infantesa, quan anàvem a la biblioteca dels baixos de la futura Casa de Cultura, l’espai era decadent, amb arbres decrèpits i un edifici amb grans finestrals que a l’estiu obrien per deixar córrer l’aire. Pel carrer ens creuàvem sovint amb nens de l’hospici, que a vegades es feien escàpols per a sortir a jugar amb nosaltres, els senyorets lectors. Ja de gran he conegut i fins i tot m’he fet amic de persones que aleshores vivien intramurs. Penso en Domènec Fita, la Isabel Codina o l’Enriqueta Pons, persones que es varen passar la seva infantesa i joventut allà dins.

En el llibre s’expliquen històries colpidores, molt dures en la majoria dels casos, que són narrades d’una forma sincera i crítica, exposant l’entorn social-cultural i repressiu que es vivia aquells anys a l’hospici. La majoria d’aquestes persones que jo he conegut varen patir l’època més dura del franquisme, això vol dir que varen conèixer de primera mà el que era la postguerra, el racionament, la gana, la repressió...

En el llibre hi van desfilant diversos testimonis que expliquen la seva experiència. M’ha agradat conèixer la història d’en Lluís Torramadé. No sabia que després de l’afusellament del seu pare, Jaume Torramadé, mestre d’Estanyol, la família hagués estat expulsada de la casa que hi havia al veïnat reservada als docents, el que va fer que amb un gran dolor, la vídua/mare es veiés obligada a portar els germans més petits a la Casa de Misericòrdia.

Jaume Torramadé i Español, avi de Jaume Torramadé i Ribas, expresident de la Diputació, durant la guerra va ser regidor de l’Ajuntament de Bescanó i membre del Comitè antifeixista.

Els germans més grans es varen haver de buscar la vida de ben joves. El primogènit es va allistar a la legió francesa i va morir a Indoxina, a la mítica batalla de Dien Bien Phu i en Ramon, un excel·lent fuster ebenista, que anys després va ser un conegut activista cultural saltenc, de jove va haver d’emigrar a Veneçuela.

En Josep Oller és un altre voluntari que explica la seva experiència, en la foto que surt en el llibre ja es veu que és un home bregat i rebel, amb un caràcter típic de molts nois que hem conegut de l’hospici. Pel fet de no tenir un tarannà submís, va estar també internat a l’asil Duran de Barcelona, una institució en la que aplicaven la filosofia del sacerdot francès Charles Fissiaux, que pretenia reeducar als nois que el sistema considerava conflictius, sotmetent-los a un tractament nou especialment dissenyat pels joves rebels, depravats i delinqüents, un mètode basat en la filosofia de recompenses i sancions. És evident que aquest reformatori fundat per l’empresari de Castelló d’Empúries Toribi Duran, era un centre de repressió i el que explica en Josep Oller que passava allà dins, fa autèntica fredat.

El llibre de l’hospici enganxa i explica com a les noies les ensenyaven a cosir i als nois els feien treballar a l’impremta. A les noies també els hi feien fer mitges de cotó i les preparaven per un altre clàssic, treballar en el servei domèstic, les conegudes minyones. Als nois els orientaven cap al sector del comerç i sovint de ben joves els feien entrar d’aprenents en petits tallers, botigues, ferreteries,... on treballaven en jornades que fàcilment s’acostaven a les 10, 12 hores.

Dins l’important treball de recerca que ha dut a terme la Céline, volem destacar la selecció acurada de fotografies que aporten un material documental extraordinari. Capítol a part que també es tracta en el llibre, és el paper destacat que varen tenir les monges de Sant Vicenç de Paul.

Aquest llibre sobre l’hospici és un treball que recomanem i que parla de la Girona dels de baix, una Girona on hi ha lluita de classes, una ciutat que ni enamora ni emociona i que sovint resta amagada i invisible.

La Història de la Girona treballadora, la dels obrers de la Grober, els Químics, la Torras... és un capítol força erm en el que cap historiador s’hi ha volgut posar seriosament. Vejam si aquest text de la Céline editat per Gavarres fa forat i algú gosa ben aviat donar-li continuïtat