Aquest any m’ha tornat a fer mandra el Nadal. Les tradicions carrinclones, les nadales a tothora, les piles de torrons i neules i polvorons i panettones al súper, els anuncis de joguines, els amics invisibles, el consumisme irresponsable, les compres de darrera hora. He tornat a anar amb la Ruth, la Moni i la Pilar a fer-nos la nostra foto de fucking Christmas davant l’arbre horrorós de la plaça Catalunya. M’ha tornat a posar una mica trista aquesta felicitat daurada i impostada que ho amara tot.

Demà em tornaré a atabalar a la cuina pensant que no arribo a temps de fer-ho tot –i això que els canelons els compro fets– i em tornaré a jurar, com faig cada 25 de desembre, que és l’últim any que faig el Nadal a casa. I el dia de Sant Esteve em tornaré a llevar cansada i una mica ressacosa, i encara tipa del dinar de Nadal, aniré a celebrar el Sant Esteve i tornaré a pensar en aquella frase que diu «estic a dos quilos que Greenpeace em protegeixi».

Però aquest any també he tornat a fer l’arbre de Nadal amb llibres. He tornat a sortir a córrer amb la Maria amb llumenetes de colors penjades com si fóssim nosaltres els arbres de Nadal; i amb gorres de Pare Noël. He tornat a posar les figures de Maria, Josep, el Nen Jesús, el bou i la mula a l’entrada de casa, envoltades de Krishna, Budda, Ganeixa i un parell de maneki-nekos. He tornat a patejar-me Girona buscant regals –res d’Amazon: compreu al petit comerç!– per a la gent que estimo, i n’he tornat a comprar molts, perquè estimo a molta gent.

Demà (amb la novetat d’haver-me fet un test d’antígens abans, de saber que tots ens l’hem fet) tornaré a parar la taula amb estovalles de fil i treuré la vaixella dels dies de festa i la coberteria de plata i la cristalleria que la resta de l’any està criant pols en un armari. I li tornarem a regalar marrons glacés al papa i uns mitjons lletjos a l’Oriol, i ens tornarem a fer la foto de família amb diademes nadalenques horteres, i després tornarem a menjar torrons i neules i obrirem una altra ampolla de cava. I l’Ari es tornarà a quedar a dormir a casa i aprofitarem per parlar de mil coses i per trucar a la Roxy –perquè l’haurem trobat a faltar–, i tornarem a fer vudú a tot el que no ens ha agradat d’aquest any.

I demà passat, mentre em maquillo i em prenc el segon cafè alhora, li tornaré a dir a l’Ari que s’espavili, que anem tard, i tornarem a sortir de casa carregades de paquets per anar a Lloret a fer el Sant Esteve amb la mama i en Joan. I ens tornarem a seure al voltant d’una taula ben parada, i tornarem a fer-li la broma de cada any a la tia: «Tia, et posem copa o et beuràs el cava a morro?», i riurem tots. I després de dinar l’Ari i l’Oriol tornaran a repartir els regals que hi hagi sota l’arbre, i tornaré a arribar a casa ja de nit i tornaré a pensar «el pitjor ja ha passat».

I encendré els llums de Nadal i m’asseuré al sofà mentre sospiro. I somriuré, i estaré contenta, perquè tornaré a sentir, a saber del cert, que tinc molts motius per estar-ho.