La mascareta és un profilàctic però també és una bandera, un rectangle de tela que transmet un significat. La seva presència ens diu que la pandèmia continua i fins i tot s’agreuja, i ens convida a extremar les precaucions. Aquesta és l’única explicació possible per a la decisió del Govern central de tornar-la a fer obligatòria en qualsevol circumstància. Ens estima tant que ens obliga a patir una incomoditat lleu pel nostre bé.
Els experts asseguren que la mascareta només té sentit i utilitat a les aglomeracions, però imposar-la sempre i en tot lloc és la sortida que se li ha acudit a Pedro Sánchez per quadrar el cercle on se li entortolliguen dues voluntats incompatibles: aparentar que pren decisions valentes i no espatllar les festes a les famílies que volen rescabalar-se dels sacrificis de fa un any. Si li han plogut crítiques per aquesta mesura, imaginem-nos la tempesta si hagués generalitzat les restriccions catalanes, com li va proposar inútilment Pere Aragonès per no sentir-se tant sol.
Les mascaretes ens empipen per la incomoditat del fregadís a la cara, les gomes a les orelles i el baf a les ulleres, però una gran part dels darrers dinou mesos els hem viscut d’aquesta manera –uns quants d’ells en ple estiu, quan encara feien més nosa– i en el fons sabem que no n’hi ha per tant. El problema és que arriba en plena acumulació de sensacions negatives, derivades d’una tempesta de missatges desordenats i contradictoris que ens fan ballar el paraigua: L’òmicron és l’apocalipsi però ens diuen que mata poc, es contagia als vacunats però es relaxen les quarantenes, amenaça de rebentar els ambulatoris però s’atura reduint un trenta per cent les butaques dels teatres, no passa res si fem gresca al carrer però ens podem morir si ens traiem el morrió quan estem sols al banc de la plaça.
I per acabar-ho d’adobar, alguns grans defensors de les competències autonòmiques s’enfaden si la Moncloa els diu que cadascú s’espavili a retallar com vulgui. O com pugui.
