No desitgem renegar de la nostra generació, ni de l’anterior, que van dedicar la vida a l’emancipació de la humanitat. Per aquesta causa, molts foren assassinats pels seus enemics i a vegades pels propis camarades. Pensem que aquesta era una gran bandera. No sabem si algun dia es realitzarà la revolució mundial però, el que és segur és que, de nosaltres, no es podrà dir que no hem cregut en aquest ideal». E. Hobswan

En aquesta generació que va viure la utopia fins l’extrem hi trobem personatges com ara Andreu Nin, Ferrer i Guàrdia, Lairet, Seguí, Durruti, Companys i el gironí Carles Rahola.

Nascut a El Vendrell, en el si d’una família obrera, Andreu Nin ja es significà de ben jove a l’escola per ser estudiós, intel·ligent i lletraferit. Els seus mestres aconsellaren a la família que seguís estudis superiors. Fou així com cursà magisteri i periodisme. Un cop entrà en el món del treball, es feu sindicalista i abraçà la causa dels treballadors, els explotats i els pàries de la terra. Als 14 anys començà a col·laborar a la revista del poble i, fins el 1937 que l’assassinaren, milità en diferents grups revolucionaris exercint d’activista i polític. Era un dirigent que escrivia i publicava, no només en premsa d’aquí, sinó a molts mitjans a nivell estatal i internacional. Poliglota reconegut, efectuà una gran feina com a traductor dels grans noms de la literatura russa.

Andreu Navarra, l’autor de la seva darrera biografia, diu que al llarg de la seva vida evolucionà, del romanticisme catalanista de Víctor Balaguer, al nacionalisme republicà de Coromines i Carner. La seva activitat revolucionària continuà amb els republicans de rauxes, barricades i pistoles. Estigué a la federació socialista dels Fabra, milità a l’anarcosindicalisme i participà també en la maçoneria.

El seu compromís social el feu ser molt crític amb els homes de la Lliga, escrigué una biografia de Cambó en la que deia que mai faria la revolució burgesa, sinó que arribat el moment recolzaria la dictadura, com va fer també Josep Pla que, tot i així, l’hi escriuria un homenot per desmitificar-lo.

Andreu Nin no es significà només en l’àmbit català, sinó que tingué un paper important en l’escena internacional, sobretot en els 7 anys que visqué a Moscou, on treballà a la internacional sindical roja i arribà, fins i tot, a ser regidor de l’ajuntament de la capital soviètica.

A Moscou conegué i col·laborà amb grans teòrics i activistes revolucionaris de la talla de Troski, Serge o Gramsci. Bolxevic confés, efectuà importants estudis teòrics sobre el marxisme i el leninisme, sense abandonar mai la praxis. Estava convençut que el socialisme només triomfaria si es podia implantar arreu. Per aquesta raó, creia que s’havien de crear organitzacions marxistes-leninistes fortes que fossin capaces d’empènyer les masses cap a la revolució. Amb aquesta idea fundà primer el partit Esquerra Comunista d’Espanya que més endavant es fusionaria amb el bloc Obrer i Camperol donant origen al POUM.

Durant la II República i la guerra, intentà que els treballadors de la CNT/FAI s’organitzessin com els soviets i evolucionessin cap a posicions socialistes. Nin, com Troski, també era partidari de crear una IV internacional que agrupés el seu moviment, però també els socialdemòcrates i fins i tot els buròcrates estalinistes. Aquesta proposta mai va ser acceptada pel Kremlin, que no suportava la idea de tenir una organització internacional que ideològicament estigués a la seva esquerra. A Moscou creien que ells eren els únics garants de la revolució d’octubre i els seus valors.

Al veure que el somni de la IV internacional no era possible, Nin abandonà Moscou fent una crítica molt dura contra Stalin i les seves polítiques. Retornat a la península, Nin i el POUM, combateren tots els governs burgesos, capitalistes i monàrquics.

Quan es produí el triomf del Front Popular hi hagué allò que Hans Magnus Enzenberger anomena el curt estiu de l’anarquia, un període on el moviment obrer intentà fer-se amb el control de l’economia, a partir de les col·lectivitzacions i els comitès obrers-revolucionaris. Durant uns mesos, alguns líders anarquistes i comunistes entraren en el govern de Madrid i ocuparen algunes conselleries de la Generalitat. Això no durà gaire, atès que l’avenç del feixisme a Espanya i a Europa no tenia aturador.

Aquells mesos, amb l’excusa de la guerra, Moscou aprofità per enviar armament, però sobretot molts assessors militars i comissaris polítics que procuraren que a tot l’estat no es fes cap revolució de tipus socialista, com pretenien els militants de la CNT/FAI i el POUM. Fou així com al cap de poc temps, es promulga un decret, el 27 de febrer del 37, que permeté a Tarradellas i el doctor Negrín recuperar el poder i obligà a tots els comitès a lliurar les armes.

Les potències occidentals i el comunisme stalinista, no veien amb bons ulls que a Espanya hi hagués un procés revolucionari i decidiren prendre el control del poder, tallant alguns caps. D’Andreu Nin, amb qui Stalin tenia alguns comptes pendents, el dictador soviètic volgué cuidar-se’n personalment. El juny de 1937, un grup d’agents de la policia republicana dirigits pel comissari Alexandr Orlov, detingueren el líder vendrellenc acusant-lo de conspirar contra la república. Les forces de l’ordre traslladaren en secret al líder del POUM a Alcalà d’Henares, on el torturaren i al final el feren desaparèixer. Orlov que després de la guerra marxà als EUA, visqué una vida regalada a Ohio morint l’any 1973 a Cleveland, enduent-se a la tomba el secret de què va passar amb Nin.