L’equip directiu del Departament de Salut del govern de la Generalitat de Catalunya intenta amagar la seva gestió nefasta darrera els neologismes que s’inventa. El preferit és «tensionar». Un verb que, segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la nostra acadèmia de la llengua, no existeix o, si es vol, no ha estat reconegut com a paraula pròpia de l’idioma català (ni tampoc del castellà). Vegis, per tant, qui motiva el descens de l’ús social del català entre molts altres agents: el propi executiu de la Catalunya autonòmica.

El neologisme, com bé sap l’amable lector, és «una unitat lèxica nova, formalment semànticament, introduïda en una llengua», segons que ens diu la Gran Enciclopèdia Catalana. Segons el reconegut gramàtic Josep Ruaix i Vinyet, partícip de la renovació del diccionari de la llengua catalana, aquest neologisme –tensionar– s’ha format a partir de l’adjectiu «tenso/tes» l’origen del qual es troba en el llatí «tensus». Com tota paraula inventada, el seu ús pot ésser transitori –una moda– o alternativament disposar de vocació per convertir-se en mot col·loquial diferenciat que posteriorment és reconegut per l’organisme oficial corresponent. En el cas del Departament de Salut és un simple artefacte amb el que es pretén emmascarar la realitat. No essent políticament correcte parlar de col·lapse en tots els fronts de la sanitat pública, s’usa «tensionat» com a qualificatiu impropi de l’estat de situació. Així, ens diuen que «l’atenció primària es troba tensionada» o que «els quiròfans es troben tensionats» per amagar una inconfessable realitat que ben tangible és: l’existència d’una gestió nefasta; és a dir, que ocasiona o pot ocasionar una desgràcia grossa, un perjudici greu, segons que ens diu l’Enciclopèdia, com així és.

Què ens vol dir, en veritat, el conseller Josep Maria Argimon i els seus col·laboradors més directes quan ens parlen d’una «sanitat pública tensionada»? Doncs que es troba «col·lapsada» o a punt de trobar-se. Per què no usen aquest adjectiu? Per vergonya! I perquè pertanyen al JxCat, el partit d’un fugat Puigdemont, les arrels originàries del qual es troben en el PDeCAT i les d’aquest en la autodestruïda CDC, haurien de senyalar a l’infaust Artur Mas, l’home que amb les seves retallades va malmetre el sistema sanitari català heretat del seu mentor, el president Jordi Pujol, que de funcionar, funcionava, i a més a més va constituir model a imitar per altres autonomies espanyoles i fins i tot per estats membres de la Unió Europea. Això escrit no ho pot dir l’Argimon malgrat que sàpiga que és cert per demostrable, però no dir-ho és traspassar el resultat d’un homicidi al president Pere Aragonès.

Diuen els argimoneros que la culpa de tot la té la pandèmia originada pel Covid-19 i les seves successives mutacions. Podria acceptar-ho si em reconeixen que la causa primera, seguint el model aristotèlic i fins i tot l’escolàstic, es troba en l’enderrocament dels sistema sanitari pujolià o en allò que els socialistes en deien encertadament «privatització de la sanitat pública», que fou realitzada pel conseller Boi Ruíz per ordre d’en Mas. Un desmantellament en tota regla que jurídicament s’ha convertit en principi de la causalitat eficient: La causa de la causa és la causa del causat, segons que va establir sant Tomàs d’Aquino, i que vigent es troba en la jurisprudència.

Tanmateix, l’herència rebuda no és raó suficient per exculpar als «mandamás» de Sanitat ni que sigui perquè quan acceptaren els seus nomenaments sabien què hi havia a la cuina. La responsabilitat és de qui l’exerceix. Temps i mitjans han tingut per refer el model. Des de les ajudes de l’Estat per l’afer covid a la redacció i aprovació dels pressupostos de la Generalitat per enguany. Haver perdut aquestes dues oportunitats es deu en exclusiva al conseller Argimon. I ara ens trobem en el mateix punt de sortida: manquen professionals, molts d’ells –uns 2.500– es troben de baixa per malaltia, l’atenció primària no dóna abast, les UCIs es troben al límit, manquen llits, els malats crònics han estan oblidats o quasi, i així un llarg etcètera que ens parla d’una molt dolenta gestió. Que ens podem fer a casa un test d’antígens i així autodiagnosticar-nos o la crida a les farmàcies (establiments privats) per fer de pont respecte dels CAPs són dos exemples clarificadors de la gestió nefasta d’Argimon i els seus.

El president Aragonès li hauria de dir prou si de veritat vol que el seu govern es distingeixi dels seus antecessors per ocupar-se de les coses i ser diligent davant els assumptes que sorgeixen. El més gran dels problemes que té Aragonès damunt la seva taula presidencial es diu Argimon. I això de que qui posa i treu consellers siguin els partits no havia d’haver-se acceptat mai per constituir una lesió greu de les potestats del president de la Generalitat.