El primer toc de queda que vaig viure va ser a Argentina. Ho recordo amb claredat. Havia transcorregut anys sencers d’estats de setge i tocs de queda, a la dictadura, però aquest era el primer que m’afecta (de forma conscient) perquè començava a tenir una mica de llibertat, suficient per sortir al carrer sol a la nit.

Aleshores tenia por que m’agafessin fora i que em portessin pres. Recordo molt bé què passava aleshores: vivia els meus dotze anys en paral·lel a una d’aquelles enormes crisis econòmiques que acabaven amb saquejos als supermercats. És a dir, passava una cosa greu, que sacsejava tot un país i que posava en perill la vida de milions de persones.

Volen les coincidències, me’n vaig anar d’aquell país darrere d’un altre toc de queda, quan es va imposar el famós i trist Corralito. La mesura em va afectar altrament, enllaçant amb aquell altre toc de queda, el del meu record, d’una manera trista i funesta.

La meva manera de viure els tocs de queda a Catalunya va ser diferent. En els primers mesos de la pandèmia, tornant de treballar, em va parar diverses vegades la policia com si fos un narco perillós amb vint quilos de coca al maleter. Un cop, fins i tot, em van interceptar dos patrullers a l’estil Corrupción en Miami. El més molest és sentir-se així sent completament innocent, amb el certificat corresponent, només per sortir al carrer a certa hora a treballar. Moria molta gent pel virus i semblava que hi havia una raó justificable.

Moltes vegades hom té la sensació que es fa ús de mesures de gran abast per a coses que no ho són, com si per obrir una carta necessitessis una espasa. Mesures que deixessin empremta en nosaltres. Un exemple clar és el toc de queda dels nostres dies, que s’aplica en paral·lel al tancament de l’oci nocturn i la prohibició de beure i menjar al carrer. De debò cal? Moltes mesures, inútils, no són més que una paròdia per ensenyar que es fa alguna cosa contra la variant òmicron.

Amb l’esclat de la sisena onada, Catalunya ha estat l’única comunitat on s’ha imposat el toc de queda nocturn, prorrogada a 124 municipis fins al 21 de gener. Segons les dades, no ha servit per aturar els contagis en comparació amb altres territoris sense la mateixa restricció.

Crida l’atenció la docilitat amb la qual acceptem una mesura tan greu que vulnera la nostra llibertat: com a xaiets. Vulgaritzar les restriccions, fer-ne mesures comunes, és un perill que més endavant, temo, pagarem molt car.