Les persones més grans de cinquanta anys ens sentim torbades quan anem al poble o a pobles coneguts, que fa anys no havíem visitat, i allà comprovem com s’han esborrat del paisatge urbà els nostres records, aquelles botigues, comerços, edificis ja no hi són i els que romanen oberts els regenten forasters, que venen productes diferents dels que hi compràvem. Una carnisseria s’ha convertit en una fruiteria i el senyor que despatxa ens és desconegut, no és de la nostra contrada, ha vingut de la Xina, del Marroc, de Sud-Amèrica i ven taronges, raïms, préssecs, enciams.
Allà on anàvem a la tarda a prendre el cafè i jugàvem a la botifarra amb els companys i en Miquel o la Fina ens portava una copeta de conyac o un refresc, ara hi ha un supermercat on venen de tot i no coneixem a cap dependent. Aquell espai s’ha transformat radicalment, res és com abans i algunes persones més joves no saben o no recorden que havia estat el bar d’iniciació de tots els nois, el primer lloc on vam prendre un vermut amb escopinyes o un gintònic. El local era de la parròquia i per aquest motiu ens estava permès freqüentar-lo, mentre que els cafès, on els grans es jugaven els diners a les cartes, ens estaven prohibits i hauríem d’esperar uns quants anys per entrar-hi.
Escoltem les lamentacions de gent gran que es queixa que res comercialment és igual que abans, també critiquen altres aspectes socials, com la manca d’arrelament al poble, la mala o poca convivència veïnal, la pèrdua dels costums i les bones tradicions, tanmateix molts dels que més es queixen van col·laborar per acció o omissió en el tancament de moltes botigues.
Els que més blasmen que la vila actualment és irreconeixible són propietaris de locals, van encarir molt el lloguer i no van donar facilitat de pagament al seu estimat amic de tota la vida perquè el negoci és el negoci.
També van deixar de comprar a la seva botiga, quan la tenia oberta, perquè representaven una novetat les grans àrees comercials, com ho va ser el primer restaurant self-service, el Sant Ponç de Girona, que va treure clients de les fondes habituals, perjudicant-les, però anar-hi moguts per la curiositat era estar a la moda. Recordo alguns que abandonaren el seu restaurant i es passaren definitivament al Sant Ponç.
En les grans superfícies comercials hi troben més varietat de productes, són més divertides i els preus més barats, a més l’anonimat no els desagrada perquè ningú ha de fer res del que compren i en els pobles tots són xafarderies, rumors, mentides i compromisos. La gent se sentia vigilada, en canvi, ara això ja no passa amb la intensitat d’abans.
Fa uns quants anys em trobava en la tocineria de l’Arcadi i de la Quimeta. a la Plaça Sant Pere de Girona; una noia que estava comprant no va poder abstenir-se de comentar que mai havia vist uns pits de pollastre rosats, amb un aspecte tan tendre i apetible, perquè sempre havia anat a proveir-se en el súper i els que li servien eren de color groc. Va manifestar el seu goig i la mestressa, somrient, li va fer notar que ella pertanyia a una generació que no havia acompanyat a la mare a comprar i s’abastia de menjar, fruita, pasta, productes de neteja tot comprat en el supermercat.
Els joves no tenen cap compromís moral i sentimental amb les botigues freqüentades pels pares i oncles. A vegades era tan fort el vincle que alguns parroquians teníem amb els amos que dues senyores gironines em comentaren que no s’atrevien a passar davant de la botiga amb una bossa de plàstic d’un altre comerç i l’amagaven dins d’un altre per no ofendre i ser titllades de traïdores o alguna es dirigia a la llar canviant el recorregut habitual per no ser vista. Se sentien malament com si haguessin comès un malfet.
Les noves generacions ja no van acompanyar a la mare a comprar de petits o de joves i els hi és igual si són atesos per un vietnamita, un argentí o un del poble; aposten sempre pel lloc on el servei és més ràpid, més barat i que ofereixen més productes. La vida de relació amable amb els veïns i la gent de la vila no la van viure amb la mateixa intensitat emocional que els seus progenitors, molts d’ells no saben res del costum a l’estiu de treure a la nit les cadires per parar la fresca i fer-la petar amb els que passejaven o amb les famílies de la casa del costat. Van viure una infància amorrats al televisor i anys després als mòbils, el seu món havia trencat les fronteres locals i s’estenia més enllà de la vall i de la serralada. Aquesta generació va viure en l’abundància, una existència fàcil, de fireta, i en aquests últims anys la vida se’ls hi ha complicat molt perquè uns han perdut la feina, altres la mantenen de forma temporal i amb sous rebaixats o s’aguanta amb agulles de penjar roba.
Els establiments gastronòmics o rurals per anar-hi a sojornar uns dies, als voltants dels pobles, a les muntanyes i planes, han resistit bé la crisi, a diferència de les fondes i hotels dins del nucli urbà, molts han abaixat la persiana. Pel fet de disposar d’espais exteriors, arbres i petits prats i estar airejats no han perdut la clientela fins l’han millorat. Moltes persones cansades de la ciutat, esdevinguda espai tancat semblant a campaments militars, s’han trobat bé dinant a l’aire lliure i passejant pels entorns de la casa.
Es pot parlar, com han fet atrevits sociòlegs, de darwinisme social i racial, de selecció natural, malgrat que és políticament incorrecte, i afirmar que en el cas de la pandèmia els països més preparats, avançats i llestos ho han fet millor que els febles? És lícit moralment emprar la metodologia evolucionista que la covid-19, aparellada amb una crisi econòmica, per entendre als que s’han vist obligats a tancar el local de tota la vida?
El tema és complex, ja que la COVID-19 portava a dins un daltabaix econòmic, per aquest motiu la pròxima setmana parlaré de l’evolucionisme darwinista aplicat al què està passant en el món.
