Estar de mal humor de tant en tant és inevitable, necessari i fins i tot alliberador. És l’expressió d’una part d’un mateix que ha d’emergir per fer de contrapès a l’excés d’optimisme o d’autocomplaença, i també és un mecanisme natural de recció a un món que et dona molts motius per esgotar-te la paciència. Però a partir d’aquí, hi ha dos tipus de persona: la que està de mal humor i l’últim que necessita és companyia, és a dir, que requereix d’una soledat i una intimitat per vehicular-ho; i, per contra, aquells que canalitzen aquest estadi anímic contra els altres, perquè creuen que contagiar l’amargura és l’única fórmula per pal·liar-la. Aquests últims són, en temps de xarxes socials, els predominants. Els reconeixereu per la seva insistència a destruir-ho tot sense un argument tangible, i perquè disparen, a vegades des d’identitats ocultes, contra qualsevol cosa que no encaixi amb la seva veritat. Si haguéssim d’analitzar el món a partir de la seva cridòria, queda clar que el 2022 de moment el capitalitzen ells. En uns pocs dies del nou any, uns premis literaris, la suposada censura d’un article i la pel·lícula o sèrie de la setmana (aquest és un esport que practiquen, dir que les coses són dolentes abans de llegir-les o d’haver-les vist) van ser motiu més que suficient per elevar el to fins a l’infinit i entrar en batalles verbals dignes de portes de discoteca. A veure, que és normal estar emprenyat amb la que està caient, que aquestes festes han estat ben estranyes (s’ha de dir, que ho han estat, que tampoc passa res) i que opinis de tot, només faltaria, però el problema de fons és aquesta sistèmica conversió de tot debat públic en un exabrupte que no admet matís ni consideració aliena. Sí, el 2022 no ha començat com voldríem, i no para de semblar que vivim en successius remakes del 2020, però això no et legitima a tractar els altres com imbècils ni cremar els llibres abans de llegir-los. I qui diu llibres diu persones, perquè una altra afició massa generalitzada és la de jutjar la gent sense conèixer-la absolutament de res. Però vaja, sent positiu, ja va bé que haguem començat l’any amb tanta mala bava. Al final, si estem de mal humor vol dir que encara som vius, que ja és molt. I si la tradició era fins ara començar-lo amb un optimisme que acabava desinflant-se a marxes forçades, potser fer-ho de mal humor és l’avantsala del crescendo cap a una millora col·lectiva. Que ja tocaria.