Absurda polèmica a TV3 perquè en un concurs sobre trobar paraules en català, al presentador, Llucià Ferrer, li han retret que una nena respongués en castellà i la resposta, lògicament, no fos considerada vàlida. Podem preguntar-nos si TV3 ha d’existir, podem discutir quin ha de ser el seu sistema de finançament i si ha de ser una televisió només en català o també en castellà i fins i tot en anglès. Però un concurs que té per objecte trobar paraules en català ha de premiar precisament això.
Ramoncín va presentar Lingo, a La 2, quan es deia TVE2. Era un programa semblant a aquest de Llucià Ferrer. Pasapalabra no és una fórmula tan elegant però el propòsit és si fa no fa el mateix. I a ningú no se li acudiria respondre en francès o en rus o en euskera, ni hi hauria escàndol si li diguessin que no val.
La terregada de les xarxes socials ha sortit a atacar el presentador per nazi o per afectadament encimbellar-lo per patriota. Estem malalts de sectarisme obsessiu, de debats estèrils i de fantasmes que no existeixen. No he llegit cap comentari que defensés la veritat, i tot era un garbuix de fanatismes per convertir Llucià Ferrer en un soldat, en lloc d’un periodista que fa la seva feina ben feta. No he llegit ningú defensant la veritat desapassionadament, que és com la veritat mereix ser defensada.
Fa encara més dies, la directora del diari Ara, Esther Vera, va decidir no publicar un article per considerar-lo groller i insultant. A Vera se l’ha acusat de censora, i aprofitant que hi érem, de coses molt pitjors. No he llegit l’article. I no sé si és groller. El que sí sé és que el director d’un diari té tot el dret del món a decidir què publica. Exactament el mateix dret que els columnistes tenim dret a decidir què escrivim i com. Hi ha llibertat de l’escriptor i hi ha la llibertat de l’empresa editora, representada pel director. Són dues llibertats delicades, que sovint entren en conflicte. Jo fa gairebé 30 anys que escric als diaris i n’he tingut molts, d’aquests conflictes. No m’he sentit mai censurat. He pogut parlar sempre amb els meus directors, explicar-los les meves raons i ells m’han explicat les seves. M’han escoltat però al final la decisió que ha prevalgut ha estat sempre la seva, com així ha de ser, perquè són l’empresa. Hi ha una jerarquia, sempre. Hi ha uns propietaris. I en això, encara que una part del catalanisme tingui notòries dificultats per entendre-ho –tampoc no entén que hi ha lleis– es basa el món civilitzat, i fins ara ens ha anat molt bé.
Un director, i un editor, tenen dret a voler definir el to en què el seu mitjà s’expressa. Tenen dret a triar els continguts que difonen. Ser director vol dir, en la mateixa mesura, ser valent per publicar i ser valent per no publicar. L’única censura és quan no es publiquen uns fets objectius per perjudicar o ajudar algú. Però en les opinions, i en la manera d’expressar-les, la llibertat de l’autor limita amb el llibre d’estil del diari i amb la personalitat del director, que és l’ànima i finalment el responsable del que es publica al seu mitjà. No cal que el director estigui d’acord amb tots els articles de tots els seus articulistes, però sí que cal que se senti còmode i segur de publicar el que publica, perquè ho publica ell, i per tant un text pot estar en contradicció amb la seva opinió però no amb el seu criteri o concepció del que aquell mitjà ha de ser. Jo no sé què pensen de mi els directors que he tingut i que tinc. Alguns entenc que en algun moment poden haver acabat esgotats de les conseqüències dels meus articles. Jo els estic agraït a tots, perquè sempre he trobat en ells un interlocutor raonable, flexible, comprensiu, disposat a entendre’m; i em sembla que tots ells m’han de concedir, com a mínim, que jo he he estat un columnista també comprensiu i respectuós amb la seva autoritat, i que he acceptat les seves decisions amb la lleialtat que un treballador deu a la seva empresa, que és la que un periodista deu al seu director.
En el cas del diari Ara, l’espectacle que ha organitzat l’articulista és de tercera divisió. És d’una deslleialtat impresentable; els altres directors en prendran necessàriament nota i espero que al baladrer li quedi per sempre més tancada la porta dels mitjans seriosos: i no per ser més catalanista o menys –com en el cas de ser Llucià Ferrer– sinó perquè hi ha una feina que s’ha de fer en unes determinades condicions. Hi ha una autoritat, una jerarquia. Una lògica. També la turba de les xarxes socials –quin desori de carn amuntegada– ha fet servir els pitjors arguments per atacar el diari i la seva directora, sempre amb aquesta feblesa mental de país que no està acostumat a què se li exigeixi cap responsabilitat.
Ara a Esther Vera li han proposat de ser la directora de TV3. És una idea de David Madí i Jaume Giró, beneïda per Jordi Sánchez i per Puigdemont. Esther Vera no s’ha negat a la idea però sí a sotmetre’s al concurs que per a tal càrrec la llei reclama. David Madí li ha dit que no es preocupi, que les bases del concurs encara no s’han redactat i que si es presenta, ja s’ocuparan de fer-les a mida de la seva candidatura.
Bé, el que dèiem, Catalunya.
