Formular la pregunta «com estàs?» és senzill. No té gaire dificultat, ni sintàctica, tan sols. Ara bé, fer-la costa més. El món viu molt ràpid, perquè nosaltres el fem girar molt de pressa. I sí, és cert que la feina, els estudis, la salut física i la llar són molt rellevants a les nostres vides, però també ho som nosaltres.

Permet que digui, no com a adolescent escrivint una carta al director la qual no sé quanta gent podria llegir, sinó únicament com a persona, que la salut mental és rellevant també. És una faceta del dia a dia que s’ha considerat tabú, que se l’ha marginat i discriminat perquè, tothom ha estat malament, veritat? És una ximpleria, no? Et convido a aprofitar aquest moment i pensar-hi. No ens atrevim a fer les preguntes més simples i que més importen, i justament són les que marquen la diferència. La conseqüència està també en la por a donar o rebre la resposta verdadera. És més fàcil contestar «anem fent» o respondre directament «bé», que parlar-ne. És el mateix que posar un punt de llibre a la pàgina que llegeixes en comptes de recordar-la, o que trasplantar la flor i no pas plantar-la de zero, és més fàcil.

Ara bé, les persones no som fàcils. Per què hem deixat que la nostra societat, aquella que creix amb generacions lluitadores per aconseguir el que ens pertany per dret natural, no parli d’una part de la mateixa lluita? Si et trenques un peu tothom s’adona i es compadeix, fins i tot t’animaran i t’oferiran ajuda, però part de qui pateix una malaltia mental ha d’avenir-se amb excuses prou creïbles per poder evitar el que per elles pot ser una catàstrofe.

Considero que hem de canviar el camí, dirigir-lo cap a una altra banda. Canviem la sort, preocupem-nos més pel com; com està la persona que hi ha al teu pensament? I aquella que t’ha servit el cafè aquest matí? I com està qui riu o qui plora? I tu, com estàs?