Aquest any es compleixen 60 anys d’una petita història social que va tenir lloc a l’empresa Industrias Tartáricas S.A. de la nostra ciutat. A l’abril de 1962, després d’unes accions protagonitzades per treballadors, vaga encoberta inclosa i reclamació de millores salarials i socials, la direcció de l’empresa va acomiadar 16 treballadors. L’empresa va imposar el treball els diumenges, prèvia obtenció de l’autorització eclesiàstica del Bisbe, per poder treballar el dia del Senyor, circumstància que, unida a la necessitat d’obtenir uns salaris més dignes, motivà la reivindicació obrera. Eren moments de pa escàs i menys llibertat. Les autoritats i els poderosos marcaven els límits del que es podia fer i es podia dir. I no podem deixar en l’oblit el sacrifici, les penalitats i la lluita dels treballadors que, com els 16 dels químics, varen pagar un preu massa alt pel simple fet de demanar major justícia redistributiva. Tampoc podem oblidar les mostres de solidaritat de persones i companys dels acomiadats que, amb poques esperances, ajudaren i acompanyaren en el dolor els represaliats.

Davant els problemes es coneixen les persones. El mercantilisme obscè que ha invadit la vida social, econòmica, cultural i fins i tot política, ha fomentat un individualisme ferotge, ha promogut i promou la indiferència respecte als problemes aliens. I malgrat gaudir del preciós do de la llibertat del que avui disposem, perquè col·lectivament l’hem conquerit, la solidaritat, quan hi ha problemes, deixa molt a desitjar. Com deia un dels acomiadats dels Químics, sovint el problema dels treballadors no està en la direcció o propietat de l’empresa, principalment, sinó entre els propis treballadors, per manca d’ajuda mútua, compassió i solidaritat.

Cal recordar, davant les tendències i propagandes que impulsen les persones, des d’un individualisme ferotge, a desentendre’s dels altres, a viure en una bombolla d’il·lusions vanes, i a fer de la vida social un campi qui pugui, que, com diu la Declaració Universal dels Drets Humans, tota persona té deures envers la comunitat, envers els altres, doncs és la comunitat la que facilita el nostre lliure i ple desenvolupament. I recordar el treball, el sacrifici i la lluita dels que ens han precedit és un deure cívic i ètic. Mai he acabat d’entendre que els carrers i places s’hagin dedicat a militars, conqueridors o reis.

Sempre m’he preguntat si la gent senzilla i humil que han treballat col·laborant i construint el que avui contemplem, no mereixien major reconeixement que aquells altres. Ara que farà 60 anys d’aquella reivindicació i lluita de treballadors, amb dignitat i compromís, caldrà que col·lectivament fem honor a la seva memòria.