És interessant comparar les crítiques cinematogràfiques d’aquestes darreres setmanes, sobre la recent pel·lícula estrenada per Netflix No mires arriba/Don’t Look Up (i a uns pocs cinemes també: tres a tota Espanya!!). Interessant per varies raons, doncs el contrast amb els rius de tinta desfermats amb El juego del calamar, del que ara ja no se’n recorda ningú, no només no s’han produït (pel que sembla tothom havia de veure El juego del calamar, i en canvi no n’hi ha per tant, almenys a Catalunya, amb No mires arriba). I per què dic Catalunya? Interessant observar, les diferències de crítica, a la premsa de «Madrid» i la de «Catalunya». Força positiva en el primer cas, no tant en el segon: no n’hi ha per tant, un cert «càstig» a Netflix o per altres raons?

D’entrada, a Catalunya, va ser una crítica molt tardana, comparada amb altres estrenes, i quan ho va ser, curiosament algunes d’aquestes crítiques ens volien portar a una al·legoria sobre la pandèmia. Quan és evident, que el sentit primer i últim d’aquesta pel·lícula, és que es tracta d’una crítica àcida, satírica, esbojarrada també, a tot el que envolta el problema més important que té la humanitat, o sigui el canvi climàtic, avui ja emergència climàtica, segons repetits informes de l’IPCC de Nacions Unides.

Òbviament no per a la OMS, que segueix sent la pandèmia. Fruit d’això, hi ha alguns comunicadors i científics del nostre entorn «ungit», que a l’estela de la OMS, i com alumnes aplicats de certs grups de pressió, els molesta que el sentit i la lectura d’aquesta pel·lícula tingui a veure, en com ens posicionem o passem del canvi climàtic, com els polítics dilaten la presa de decisions a l’hora d’actuar i com els científics més incisius són «ningunejats», marginats o silenciats.

Fet que contrasta amb l’exquisit tracte als científics vinculats a les ciències mèdiques (metges, viròlegs, infectòlegs, epidemiòlegs...) i amb la pandèmia, que en canvi, han tingut carta blanca durant dos anys, i continuen tenint-la, amb tots els micròfons oberts, TV en primer lloc, les 24 hores del dia, 7 dies a la setmana. Omnipresència total.

Pretendre comparar el qüestionament de la ciència en aquesta pel·lícula, en relació a la pandèmia és miserable, i diu molt dels comunicadors o científics que s’apunten a aquesta interpretació.

Per començar, cal dir que el seu director, Adam McKay, va començar a fer el guió de la pel·lícula l’any 2018, abans de la pandèmia, després de llegir l’informe preliminar del 6è Informe de Canvi Climàtic de l’IPCC. Va quedar tan atònit, que segons una entrevista a Vanity Fair, va estar dues nits sense dormir. Fruit d’aquesta sacsejada va decidir fer una pel·lícula trencadora.

Per altra banda, cal recordar que Leonardo di Caprio, serà el que sigui, però porta molts anys dedicant-se a col·laborar, participar i fins i tot arriscar en projectes cinematogràfics de tipus ambiental o climàtic (The beach, La 11a hora, etc.) tant és així que fins i tot és «Missatger de la Pau de Nacions Unides pel canvi climàtic».

De fet, el mateix Di Caprio, per si no quedava prou clar el sentit de la pel·lícula, va penjar el darrer dia de l’any, al seu compte d’Instagram, i a YouTube, un curt video on explica i crida l’atenció sobre la urgència d’actuar front la crisi climàtica: Leonardo di Caprio Explains Don’t Look Up/Netflix.

A destacar també la crítica no només al negacionisme climàtic, que té poderosos aliats en grups de pressió de gran abast i que gaudeix de bona salut no només a EUA, també a Catalunya en la variant camuflada que el relativisme climàtic té a les institucions. Per no esmentar el nihilisme climàtic general (a viure que són dos dies i l’últim que apagui la llum, qui la pugui pagar).

Òbviament els últims responsables d’aquest «tansemenfotisme» no som els ciutadans, sinó els qui ja els hi va bé que la ciutadania estigui entretinguda amb TV escombraria i les xarxes socials, ben retratades a la pel·lícula també.

Pot ser la despreocupació i viure al dia, que detectem molt més a Catalunya, explicaria que estiguem a la cua d’Espanya i Europa en energies renovables i que, simultàniament, siguem líders d’Espanya i Europa assolint ja, quasi (1,8º), l’augment de temperatura mitja límit prevista pel 2050!!! (2º). Això que seria motiu d’escàndol, moció de censura al Govern (PSC i Comuns, on esteu?) i d’agafar un emprenyament monumental, com fa Di Caprio quan explota al mig de les càmeres de televisió, aquí no deixa de ser quelcom inaudit i impensable. Es nota que no tenim Leonardos, ni Gretas. Ni Garzons, doncs som líders mundials en granges de porcs! (al DOG del mes d’agost se n’autoritzava una al dia!!). Ep! i líders també en bajanades, insults, entreteniment i sectarisme, a Bricoheroes, Està passant, FAQS, Tot es mou, etc. Tot menys programes seriosos per actuar ja sobre l’emergència climàtica.

En fi, el mèrit que té aquesta pel·lícula àcida, que per cert mereix un doble visionat per gaudir-la millor, no és donar cap missatge o alternativa (a aquestes alçades ja no cal, està tot dit), és donar un cop de puny a l’estómac de l’espectador a veure si se sent reflectit al mirall de la pel·lícula o segueix la corrent i diu «No mires arriba». En català, mira’t el melic!