El PP vol tornar a La Moncloa. Al llarg d’ una colla de mesos ha encapçalat les enquestes, però darrerament s’està desinflant. El seu líder pateix un desgast important motivat per l’actitud de la presidenta de Madrid, Isabel Diaz Ayuso, que no està disposada a renunciar a dirigir el partit en la seva comunitat. De ser íntima amiga de Pablo Casado ha passat a ser vista com una amenaça al projecte dissenyat per un qüestionat Teodoro Garcia Egea, que no vol ombres al seu voltant.

En aquest sentit el llibre de Cayetana Alvarez de Toledo posa de manifest les febleses del tàndem Casado-Egea. La diputada per Barcelona s’acarnissa amb el secretari general que acusa de ser el causant de la seva defenestració com a portaveu amb el vist-i-plau d’un Casado poruc i incapaç de marcar un full de ruta amb personalitat pròpia.

Aquest estat d’alarma ha provocat que des de Gènova s’obligués a Fernández Mañueco a avançar les eleccions a Castella-Lleó. Acomiadaren Ciudadanos del govern, acusant-los de traïdors i d’unes quantes coses més gens agradables. L’estratègia popular la perfilaren Egea i Hervias per tal que el sorpasso del PP a C’s fos letal. Algun dia s’haurà d’analitzar com poden surar en política personatges com Frank Hervias que els populars paguen per tal de desestabilitzar la formació d’Arrimadas a base de proposar càrrecs i sous a diputats i regidors sense massa escrúpols.

La victòria del PP sembla indiscutible. Però certament necessitarà Vox per a governar i això li pot fer molt de mal en un futur no massa llunyà. Pràcticament, totes les formacions democràtiques europees han renunciat a governar amb la ultradreta, llevat d’Espanya a on el PP hi pacta tot sovint com s’ha vist recentment a Múrcia o Madrid.

Immediatament es succeiran les eleccions a Andalusia a on Moreno Bonilla surt com a clar favorit. Des del PP es confia que un nou triomf electoral provocarà una forta embranzida a les aspiracions de Pablo Casado. Abans però caldrà passar la revàlida de les municipals.

El camí del PP cap a La Moncloa passa per uns bons resultats abans de les generals. Però la maquinària popular continua patint dos dèficits territorials molt greus com son Euskadi i Catalunya.

A casa nostra els populars son residuals. Només gaudeixen de tres diputats al Parlament de Catalunya i a la majoria d’ajuntaments no hi son. Per a més inri continuen sense líder i així es impossible aixecar el vol. Al Congrés només dues diputades per Barcelona que porten desaparegudes a nivell territorial al llarg de tota la legislatura. En aquestes condicions difícilment podran millorar els resultats i menys quan el seu vot primer se’n va anar a Ciudadanos i ara a Vox.

Al País Basc el PP recuperà una vella glòria com Carlos Iturgáiz per tal de reflotar una formació que ha perdut dirigents del pes d’Alfonso Alonso o Borja Samper. Els conservadors a cada bugada han restat llençols i les seves perspectives futures són pèssimes.

No hi ha dubte que Pablo Casado té deures al davant. I també a nivell parlamentari a on encapçala una oposició desenfrenada, cridanera i sense massa sentit d’estat. La crisi de la Covid19 els deixà ben retratats i enfangats en un munt de contradiccions. Fan la política del com pitjor, millor. I això no és patriòtic i des d’un punt de vista moderat, molt perillós. La seva competència diària amb Vox suposa un arma de doble fil i massa vegades hi van a remolc, la qual cosa els fa presoners dels fanàtics ultradretans de Santiago Abascal. Mentre, el líder popular continua fotografiant-se al costat de vaques, xais i porcs.