Aprofitant que ara visc a Madrid, un conegut em va escriure per -amb sorna- preguntar-me si ja he conegut aquests funcionaris madrilenys que treballen de nou a dues, amb una hora de descans per a anar de bars, i amb tota la tarda per davant per a continuar de canyes. La veritat és que no els he conegut, i encara que serien tot un avanç laboral, no serien res comparat amb el que s’ha aconseguit a Catalunya: funcionaris del Parlament que cobren sense anar a treballar, amb la qual cosa, si d’anar de canyes es tracta, tenen tot el dia per davant, des que s’aixequen fins que es fiquen al llit. Que n’aprenguin, a Madrid.

Entre treballar al matí o ni tan sols trepitjar el lloc de treball mantenint íntegre el sou, perdó, el senyor sou, no hi ha dubte que Catalunya porta la davantera a Madrid. Deu ser en l’única cosa que superem a la capital espanyola, però això és molt més important que haver provocat l’èxode de centenars d’empreses o que el nostre PIB baixi sense fre, ja que els sous sense contrapartida laboral solen beneficiar als nostres amiguets, i això els catalans ho tenim sagrat. Com els sicilians de la bona època de la màfia. El cas és que el Parlament -és a dir, tots nosaltres, benvolgut lector- paguem 1,7 milions d’euros anuals a una sèrie de personatges que s’estan tan ricament a casa seva, això perquè diguin que els catalans som garrepes. Almenys amb els diners que no són nostres, segur que no ho som, es diria fins i tot que ens crema a les mans.

Què són 1,7 milions, si gràcies a ells hi ha unes famílies que a l’hora de votar mostraran el seu agraïment, encara que sigui pel que els hi va? Vull suposar que la cosa no queda aquí, i que hi ha molts més tripijocs semblants en els diferents departaments, institucions i qualsevol entitat pública catalana que es preï. El llacisme és una gran empresa, i ja que no produeix cap benefici polític, és bo que en produeixi d’econòmics per als seus.

No només no s’ha de criminalitzar una gent que cobra per gratar-se la panxa, sinó que caldria estendre aquesta catalana forma de fer les coses. Estic segur que la majoria de catalans estarien disposats a pagar el sou complet a tot el governet, fins i tot a augmentar-l’hi si cal, a canvi que no anessin mai més a treballar.