Ho van ser durant el confinament, i ho continuen essent ara, en aquella nova normalitat que va batejar Pedro Sánchez quan va començar la desescalada el maig de 2020, i on encara seguim estancats, en funció de com ataca el virus. Els discapacitats intel·lectuals són els grans oblidats de la pandèmia. Els adults i els menors. Els que treballen i els que assisteixen a centres d’educació especial. Per què ni els va ser fàcil a ells ni a les seves famílies trencar amb la rutina habitual i confinar-se, ni tampoc ho és ara, si es busca inserció laboral. I jo no dic en cas de contagi, que molts poden viure amb una preocupació i un neguit extra que ho tensa tot encara més.
Avui la bona notícia és que, poc a poc, s’han pogut anar recuperant els llocs de treball perduts quan tots ens vam haver de tancar a casa. Els ERTO s’han anat extingint i malgrat els temors d’algunes famílies per la Covid, també aquí s’ha anat tornant a la presencialitat als tallers, al sector de l’hostaleria, o entre els auxiliars de magatzem. El problema vindrà ara, a l’hora d’inserir nous treballadors, perquè han caigut les contractacions i ha baixat la predisposició de les empreses. Tot havia d’anar bé, i d’aquesta es deia que en sortiríem més forts. Però queda clar que hi ha molt per fer. I que encara ens falta empatia. I sobretot més recursos dels que només s’hi posen bé a les fotos un o dos cops l’any.
