Tres totxos interessants, des de perspectives diferents. El primer, El jefe de los espías, descobreix l’arxiu secret del general Emilio Alonso Manglano, director del CESID (Centre Superior d’Informació per a la Defensa), és a dir, de l’espionatge espanyol, des de després del 23F de 1981 a juny de 1995, quan va haver de dimitir per l’afer de les escoltes telefòniques il·legals. Els periodistes Juan Fernández-Miranda i Javier Chicote han fet una mena de novel·la-assaig de 450 pàgines que se t’emporta. Cal aturar-se de tant en tant per no ser víctima del síndrome d’Estocolm i acabar segregant complicitats amb Manglano. I és que l’home, com a militar monàrquic, es posa més al servei del rei Joan Carles I que de l’Estat que ha de servir; així, t’adones que ja des de l’inici no et pots creure el 23F i el judici consegüent i que el llibre caldria retitular-lo Salvar a Manglano! D’inici, quan es comencen a barallar noms dels caps de la casa reial, dels gestors de les finances del rei i les seves comissions (M. Prado y Colón de Carvajal), dels pisos que el rei li demana per a les seves trobades eròtiques i dels diners que costà comprar el silenci de Bàrbara Rey, et fa una certa gràcia. Però quan es comencen a barrejar pel mig noms com Paesa, Galindo, Vera, Amedo o Roldán, operacions dels GAL (i t’assabentes que hi havia GALs diferents, el verd, el blanc i el blau), i els milions dels fons reservats campen a raig fet, i es barallen noms de polítics, periodistes, jutges, banquers (Conde no és l’únic) i financers (de la Rosa), t’adones que la transició espanyola no va tenir res d’exemplar. Es va construir amb unes corrupcions rere les altres i sols els bons padrins et treien d’atzucacs (i la Zarzuela n’era un). Tot plegat, d’una misèria moral i política absoluta.

El segon llibre (964 pàgs) ha estat el dietari El mirall de la vida (1956-2015), del Dr. Joaquim Molas, l’home que amb J. M. Castellet va imposar un determinat diktat en la nostra literatura (vgr.: l’Antologia general de la poesia catalana de 1963, que es decantà pel realisme –aquí dit «social»– sota la influència de G. Lukács, quan ja havia passat de moda a Europa). Ho reconeix ell mateix: «Intento organitzar el magma literari d’avui. I ho faig, lògicament, des d’una teoria, la meva. [...] Ara, com a crític, soc sectari, perquè l’ofici s’ho porta...» (p. 218). No se li pot negar que va ser l’arquitecte d’un sistema literari català homologable a Europa, del qual encara vivim. Ara bé, què hauria passat si Antoni Comas no s’hagués mort, o d’altres professors –Llovet, Delor, Abrams, per dir tres noms ben diferents– haguessin gaudit dels seus privilegis (universitat, IEC, doctorands, incidència en les lectures de l’ensenyament mitjà, premis literaris, lligams editorials, etc.)? La panoràmica seria diferent? Val a dir que Molas, fins i tot amb els seus amics és terrible: «Castellet juga a estar per damunt de les petites batalles» (p. 395); «Triadú s’ha convertit en un dels carques més voluminosos del país» (416); «El problema de Jordi Llovet és que llegeix poc i el poc que llegeix ho llegeix sense llegir» (p. 703)... De vegades, quan fa sang, posa inicials, però, en el ram, tots les coneixem; la seva bèstia negra és J. R. F. (Josep Romeu i Figueras, que titlla de «mediocre»), i segueixen N. G. (Narcís Garolera), J. M. (Jaume Medina), Ll. B. (Lluís Bonada), C. A. (Carme Arnau) i un llarg etcètera.

Mai no he estat cap «moletes» i el Molas ho sabia. Ens vam discutir en les comissions de programació de COU, el vaig tenir de professor i el vaig triar per un dels cursos de doctorat. Admirava i criticava la seva feina al mateix temps. El vaig veure canviar d’opinió sobre alguns dels nostres grans autors: Calders, Pedrolo, Martí i Pol. Ara bé, aquest dietari, irregular, fragmentari, repetitiu, «desguitarrat», com ell mateix admet, aquest no-dietari o metadietari, perquè hi reflexiona mil vegades sobre què ha de ser un dietari, per a un lletraferit com jo, és una llaminadura. Visca la literatura-refugi!(p. 886). No sé si la professora Cabré i la seva vídua han fet bé de publicar tot el que han trobat del professor, llibretes i fulls solts. Però vist que va deixar en el testament que les Memòries que havia dictat a Marta Nadal no volia que es publiquessin mai –la frase «La biografia d’un personatge dona la mesura de la seva grandesa» (p.886), inclou la contrària– , potser l’única sortida era aquesta. Ara, enmig d’un magma de contradiccions –«He invertit el meu temps en frivolitats», admet (p.403)–, no es pot negar que hi ha veritables perles literàries i una pretensió de sinceritat (desengany del marxisme, buidor vital, confessió d’escriure sempre per encàrrec, dissenys futurs mai portats a terme...). He escrit «pretensió», perquè, en casos que conec i de persones que van treballar amb ell, més aviat en prescindeix o gira l’aigua al seu molí (agraït, ho és més aviat poc). Altrament, trobo que, enmig de viatges, escacades de sessions de congressos, hi ha llacunes incomprensibles. Per exemple, ni un mot de dues col·leccions de poesia que van esclatar els anys 80: «Llibres del Mall» i «Quaderns Crema». I un altre: malgrat que, després d’assistir a un enterrament, escriu «Prefereixo una missa a una cerimònia laica com aquesta» (p. 656) i d’interessar-se pel llibre de Puig Tàrrech Jesús: un perfil biogràfic (p.560), no s’entén que un home capaç de cercar els racons de la poètica de Riba i Espriu no s’interessi per aprofundir en la Bíblia ni que fos en lectures dels grans experts del seu temps. La paradoxa d’aquest llibre és que en la teoria contradiu el que va fer en realitat: «Aquest dietari tindria sentit si aconseguís de convertir la meva experiència en símbol d’una època esqueixada, que treballa amb unes clàusules sotmeses a una total revisió» (p. 884).

Finalment, vull esmentar el tercer volum d’«Homenatge a Girona», Girona sota el «Resistir» i el «No passaran», de Pere Joan Sureda i Canals, editat per Curbet. Abraça de l’1-VII-1937, amb les conseqüències dels Fets de maig del 37, quan ERC passa a dirigir l’ajuntament de Girona des del 15-VI i el 30-VI el govern de la Generalitat s’estructura amb elements d’ERC i PSUC tot prescindint dels de la CNT-FAI i POUM, i acaba el divendres 10-II-1939, quan es proclama el «parte» del final de la guerra civil a Catalunya, després de Muñoz Grandes i el cos de l’exèrcit d’Urgell entrés a Puigcerdà, malgrat que la caiguda de Barcelona no fos fins al 26-I. De fet, completa els altres dos volums, dedicats a la guerra (in)civil: Girona sota els Comitès (21-VII/15-X-1936) i Girona sota el Consell Municipal Revolucionari (15-X1936 /15-VI-1937). Una trilogia que tot gironí hauria de tenir i valorar.