Admetre l’existència d’un «conflicte polític» entre Espanya i Catalunya és caure en el parany de la falsa dicotomia entre nació oprimida i nació opressora.

Vidal Aragonés Chicharro, advocat laboralista i ex diputat de la CUP al Parlament de Catalunya, en un article del 30 d’agost de 2017 titulat «Andreu Nin i la qüestió nacional», opinava que: «Evidentment, pot haver-hi qui no se senti oprimit, perquè es troba a cavall entre dues nacions, la d’origen i la d’acollida. Això sí, la manca de percepció d’opressió nacional o el fet de voler lligar-se a una altra nació no elimina, realment, l’existència d’opressió». És a dir, hi ha opressió nacional malgrat que no es percebi. Vaja, home! Els de la CUP són la consciència del poble oprimit?

Aquest revolucionari de saló recorda que, d’acord amb Andreu Nin, «el separatisme és vers l’Estat opressor, no pas vers la classe treballadora de la nació opressora». I per reblar el clau se li acudeix una altre acudit quan adverteix: «Però, atenció, per al marxisme, el fet de defensar l’autodeterminació fins a la separació no suposa mai tenir un programa nacionalista ni subordinar el programa de classe al programa nacional». Renoi! Una reflexió lúcida que la CUP mai ha posat en pràctica.

Cal no oblidar que, després de signar un preacord amb ERC per a la investidura del candidat Pere Aragonès, representats de la CUP se’n van anar corrents a Waterloo a retre homenatge a Carles Puigdemont, hereu de CiU, partit de la corrupció, de les retallades socials i de les privatitzacions de serveis essencials.

I en el Congrés dels Diputats, la CUP va sovint de bracet amb Junts per Catalunya i vota amb el PP, Vox i Ciutadans contra una pila d’iniciatives del govern del PSOE i Podem.

Per tant, és de pocavergonyes reivindicar la figura d’Andreu Nin (1892-1937), destacat marxista revolucionari i crític amb l’estalinisme, que va ser torturat i assassinat per agents de la policia soviètica. De fet, és una manera de buscar una coartada a la deriva d’una formació de la petita burgesia que cada dia surt amb un nou estirabot.

Ara bé, la llavor sembrada des de fa anys ha donat el seu fruit amb el reconeixement del relat independentista sobre el «conflicte polític». Així, ERC aconseguia una victòria quan el PSOE, en la declaració conjunta de 29 de novembre de 2019 per donar suport a la investidura de Pedro Sánchez, acceptava «abordar políticament un conflicte que és, essencialment, de naturalesa política».

Per tot plegat és necessària una labor pedagògica per situar la qüestió nacional catalana en el marc històric de la lluita de classes i insistir que l’emancipació social dels treballadors no depèn de l’alliberament dels pobles, sinó al contrari.

Que quedi clar.