Discussions dures, molts cops comencen per ximpleries. Els recomano el film titulat El insulto en la seva versió castellana. Molt dur però excel·lent. Hi ha tots els ingredients, comença amb una ximpleria agreujada per motius religiosos (sempre els dogmes) i acaba com acaba, no els explicaré la trama, vegin-la, val la pena. Però no es pensin que això només passa entre les persones, també passa entre corporacions o països que es van provocant per coses insignificants i acaba com acaba. Ken Follet a La caiguda dels gegants explica, de forma novel·lada, com es va gestar la primera guerra mundial. Els monarques que governaven els països europeus tenien relacions de parentesc (provenien d’unes poques famílies que s’havien casat entre ells) i poc a poc van anar escalfant conflictes menors fins a convertir-los en greuges irresolubles que van provocar la guerra. Això va suposar el final de les monarquies, del domini de l’aristocràcia i l’adveniment de noves forces polítiques. A l’esquerra es va produir la revolució comunista a Rússia i l’esclat dels partits socialistes a Europa. Dit altrament, les monarquies es van suïcidar en convertir unes diferències de família en una gran guerra. El darrer llibre de Ken Follet, Mai en la traducció catalana, abunda en el tema de l’article. És una novel·la sense base real que relata una història de petits incidents a diferents llocs del món entre americans i xinesos que van aixecant el to. Un diu tu has fet això i l’altre li recorda que ha fet l’altra cosa, un «i tu més» in crescendo fins al desastre.
Ara tenim això de Ucraïna. En Putin vol fer de Tsar, vol refer la URSS. Ha fet una aliança amb algunes de les repúbliques que formaven part d’aquesta i avui són estats independents, va ocupar Crimea (llavors ho va justificar perquè volia una sortida al mar pel sud) i ara sembla que vol fer el mateix amb Ucraïna o al menys pressionar per aconseguir que Ucraïna no entri a l’OTAN. Està utilitzant tots els mitjans que té per pressionar als EUA i a la UE, des de les armes fins al gas. Molta gent pensa que la cosa no pot anar a més però quan un llença amenaces com les que ha llençat Rússia ha de controlar molt bé els seus passos si no vol que el conflicte vagi creixent fins que s’arribi al desastre. Ho alertava encertadament Roca Junyent la setmana passada, deia que el tema entrava i sortia de les notícies sense massa sentit i que s’anava intensificant sense que ens adonéssim. Comparteixo l’anàlisi, el tema és molt perillós i hauríem de dedicar-hi més atenció. Crec que Putin està jugant amb foc, vol una negociació bilateral amb EUA per fer veure que té un poder que no té i Biden es va equivocar inicialment marginant Europa. L’acord entre EUA, UK i Austràlia va marginar la UE i ha hagut de rectificar i refer els lligams amb Europa per donar-li el paper que li correspon en el tema d’Ucraïna. Crec que hem d’estar molt atents al que vagi passant i vigilar de no caure en un «i tu més» que ens pugui portar a un desastre.
He dit repetidament que soc partidari del diàleg, la negociació i el pacte per solucionar conflictes. Això requereix posicions no dogmàtiques, fugir del blanc (bo) i el negre (dolent) com a simplificació de la realitat, sortir de la nostra zona de confort i acceptar que no posseïm tota «la veritat», que els altres també tenen les seves raons. El món es va tornant més civilitzat quan va teixint regles per les que es regeixen les relacions sigui en la negociació sindical, sigui a l’interior d’un país, sigui en la relació entre països, etc. El problema ve quan algú vol canviar les regles pel seu compte sense consensuar els canvis (com amenaça Rússia amb Ucraïna) o quan un se salta les regles pactades (com van fer els independentistes a Catalunya) o quan algú que té mitjans vol simplement imposar la seva veritat a tothom (els purs), etc.. La democràcia funciona raonablement bé quan tothom està disposat a una negociació sense imposicions i a trobar sortides encara que siguin provisionals. El problema ve quan un surt dels carrils democràtics, què cal fer? Qui li imposa que retorni als carrils? Hi havia una sortida no militar a l’amenaça de Hitler? L’esquerra, sobretot la pura, idealista, eludeix el debat sobre les necessitats de defensa (exèrcits i policies) i els seus límits. Tampoc és fàcil la democratització dels que creuen tenir la veritat perquè o imposen el que ells pensen o estan sempre descontents, tots els pactes són dolents. Imaginin una negociació laboral, si uns treballadors decideixen que sols pactaran si es compleixen totes les demandes segurament que els treballadors acabaran esgotats (si no morts de fam) i no aconseguiran res. Els sindicalistes saben que cal negociar el millor acord en el moment oportú. És el que passa amb els que critiquen la Constitució del 78 o ara critiquen la reforma laboral per no ser com ells voldrien (com fan ERC i Bildu), per haver-la fet per consens o és el que passa amb els purs que diuen que s’ha de tenir la policia i l’exercit lligats de mans i peus com fa Podem o les CUP. Qui ha de fer la feina de defensa de la democràcia i de les resolucions judicials quan cal? Ara mateix Podem i ERC demanen deixar d’atendre la demanda de l’OTAN i Ucraïna, no hauríem d’enviar tropes eludint la nostra responsabilitat com a membres de l’OTAN. Per cert aquest argument l’ha defensat Irene Montero, no he sentit a Yolanda Díaz i, com acostumen els purs, no he vist cap iniciativa de Podem o ERC demanant el tancament de les fàbriques d’armes que tenim a Espanya. Rentar-se les mans, desgraciadament, no resolt els problemes.
