L’independentisme català recorda cada cop més aquell vell acudit d’una família que, mentre circula per l’autopista, escolta a la ràdio una alerta a tots els conductors perquè un cotxe va en sentit contrari. «Un?, li diu l’home a la seva dona, hi van tots».

Ens ho han demostrat aquesta setmana. És molt difícil que els principals diaris dels cinc continents coincideixin en destacar un mateix tema a les seves portades, llevat que sigui una catàstrofe de transcendència mundial. Aquesta excepcionalitat es va produir dilluns passat amb la victòria del tenista Rafa Nadal a l’Open d’Austràlia. Diaris d’informació general com The Times, Financial Times, Wall Street Journal, The Guardian, Corriere della Sera, Le Figaro, Le Monde, Le Soir, diaris sud-americans, australians, japonesos, i un llistat inacabable, van considerar que la seva victòria contra el rus Medvedev era la notícia del dia. A l’esportiu francès l’Equipe, ocupava tota la portada amb el títol «Un marcià». Nadal era notícia d’abast mundial per haver-se convertit en el tenista amb més títols (21) de Gran Slam i per l’èpica victòria obtinguda, als seus 35 anys, després d’haver perdut els dos primers sets. Una gesta esportiva.

Per descomptat que ningú no està obligat ni a seguir un partit de tennis, ni elogiar Rafael Nadal. El que no és normal, però, és que un exconseller de la Generalitat, Josep Rull, aquell incaut que es va fer una foto fent veure que exercia de conseller quan Puigdemont corria cames ajudeu-me cap a Waterloo, pateixi un linxament a les xarxes per haver elogiat en un tuit la victòria de Rafael Nadal. Rull, inconscient ell, no va recordar que Nadal, espanyol i del Real Madrid, figura en un lloc destacat a la llista negra de l’independentisme, o sigui dels seus, els de la revolució dels somriures. Com Pau Gasol. Rull ja suma prou mili com per saber que als que no són independentistes, ni aigua, a l’estil Bilardo.

Qui va reflectir a la perfecció el vertader sentiment independentista va ser Alfons Godall, vicepresident de la Fundació del FC Barcelona, i conegut per ser el noi dels encàrrecs de Pilar Rahola i Joan Laporta: «El Rafael Navidad –va escriure– m’ha fet angúnia des del primer dia. El tinc al mateix sac que la roja, el RM, Alonso i tot el que representi l’estat enemic». S’ha de tenir una vida molt pobre, molt amargada, per pensar d’aquesta manera, però són així, cada cop més a prop d’una secta que d’un moviment polític.

Tot plegat podria resultar anecdòtic, si no fos que també circulen contra direcció en qüestions molt més transcendentals que una simple gesta esportiva. La reforma laboral (enhorabona a Pepe Alvarez i Camil Ros pel suport que han rebut dels seus amics), votant amb entusiasme al costat de Vox i el PP, en podria ser un exemple. Encara més alarmant és que també ho facin a les institucions europees. Fa pocs dies, com va explicar Jordi Xuclà al Diari de Girona, mentre la immensa majoria dels mitjans de comunicació catalans ho silenciaven, els tres eurodiputats de Junts (Puigdemont, Comin i Ponsatí) es van oposar a l’elecció de la maltesa Roberta Metsola com a nova presidenta del Parlament Europeu. La seva candidatura, com es fa a Europa, era fruit del consens format per socialistes, conservadors i liberals, els tres pilars de l’Europa que es va construir després de la barbàrie nacionalista de la II Guerra Mundial. L’independentisme català, el de Puigdemont, el més pur del present, va preferir alinear-se amb els partits antisistema que tenen per objectiu dinamitar aquesta Europa de la democràcia i el benestar. És clar que, quan estàs disposat a tancar un Parlament, temple de la pluralitat democràtica, et situes més a prop de Veneçuela que d’Europa.