Mentre tinguem el costum de menjar tots els dies hi haurà agricultura i ramaderia. Però tenim el debat pendent de si volem que hi hagi pagesos i ramaders al territori o deixem el sector en mans de grans grups, alguns propietat de fons d’inversió, sense cap mena de preocupació per l’entorn on es fa la producció. Com a orgullós fill de ramader i coneixedor del sector, així com les indústries càrnies de les comarques gironines, em sorprèn la visceralitat del debat generat arran de l’entrevista del ministre Alberto Garzón al The Guardian. El problema del ministre (i molts d’altres) és que contraposen el model de ramaderia extensiva amb les macrogranges, però obliden la resta de models. Hi ha moltes explotacions mitjanes de ramaderia intensiva que generen valor afegit en el territori, que s’abasteixen de cereal produït en el seu entorn, i que utilitzen els purins de manera eficient per fertilitzar els camps de conreu. En tots els àmbits productius hi ha qui fa les coses malament, però en el cas que ens ocupa m’atreviria a dir que és minoritari. Un dels principals problemes de la ramaderia, la pagesia i la indústria alimentària és que han de contribuir a formar els consumidors perquè coneguin com es produeixen els aliments. Davant la resposta visceral i l’odi, cal promoure el diàleg i abordar el debat sobre el model agrícola i ramader que volem.
