La Constitució de 1978 va néixer ambigua des de l’art. 1r. 2 que fa residir la sobirania nacional en el poble espanyol (ni Euskadi ni Catalunya serien subjectes de sobirania) i, sobretot a partir de l’art. 2, que males llengües asseguren que imposà l’exèrcit: «La Constitución española se fundamenta en la indisolube unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas». Bufa! La nació és indissoluble i indivisible no se sap per quin sant i no es defineixen què són ni quines diferències tenen les «nacionalitats» i les «regions». (Per això es parlà de seguida del «café para todos».) Però aquesta ambigüitat serví perquè entre dretes i esquerres guanyés el consens. Fou la paraula màgica. El referèndum del 6-XII-78 obtingué un gran resultat: 91,8% de vots favorables. Només cinc anys abans, al Congrés de Suresnes de 1974 el PSOE, en el punt 11è, revisat per Guerra, hi proclamava «el reconeixement del dret a l’autodeterminació de totes les nacionalitats ibèriques». El propòsit d’aquesta sèrie d’articles que començo seria respondre aquest interrogant: per què d’aquell consens fundacional hem passat a l’actual polarització?

Els cappares constitucionals pensaven que les ambigüitats, si sortien problemes, ja les dirimiria el Tribunal Constitucional (TC). Un TC totpoderós esdevingut suprapoder com admeté un jurista i senador reial com Antonio Pedrol Rius i denuncià Xirinacs en el seu llibre Constitució: paquet d’esmenes (1978). El llibre resultà molt instructiu. Partia d’una estructura gairebé confederal d’Espanya i esmenava els articles referits al TC; senzillament els suprimia perquè les seves funcions eren les pròpies d’un Tribunal Confederal. No li van fer cas ni a ell ni a Pedrol Rius, que a més deien que si els membres del TC eren elegits pels representants polítics, el TC quedava segrestat per la partitocràcia i la divisió de poders se n’anava en doina vist que per arbitrar els conflictes polítics els polítics elegien els àrbitres. (Avui que tot es judicialitza, encara ho patim.) A més a més, en cas de conflicte entre territoris –i llavors es pensava més amb Euskadi que amb Catalunya– el suprapoderós TC es convertiria en un òrgan constituent. I, segon conflicte hipotètic: si un territori convocava un referèndum i els perdedors d’aquest, presentaven recurs al TC, deixarien aquest entre l’espasa i la paret, perquè atraurien l’hostilitat d’aquella part de població a la qual la sentència no li fos favorable. Com a mínim calia posar en l’articulat que abans de convocar cap referèndum per llei, el TC havia d’avalar-ne favorablement la constitucionalitat. No es va voler resoldre ni la possibilitat d’un TC partidista ni els límits del recurs. Si s’hagués fet, el nou Estatut de Catalunya del 2006, aprovat a les Corts i al Senat i referendat pel poble, no s’hagués pogut recórrer. Ni hi hauria hagut possibilitat d’una sentència en contra partidista com la del 2010. Potser no hi hauria hagut 1-0 del 2017. Hauria estat partidista.

En ares del consens es preferí seguir amb l’ambigüitat constitucional. Suárez governà amb l’UCD, la transició anà quallant a empentes i rodolons (encara que les comissions de traspassos de competències no siguessin com calia), arribà el pronunciament del 23F-81, Felipe González governà des del desembre de 1982 fins al maig del 1996, i arribà el govern d’Aznar, que parlava català «en la intimidad», recolzat per Pujol des de la victòria del PP (3-III-96) i rere l’escenificació els Pactes del Majestic (28-IV-96). Un Pujol que deia que la societat no tibava prou i que l’1-VII-96, en la seva cèlebre conferència de l’Eurobuilding del «Siglo XXI» titulada «Ante un nuevo ciclo histórico», declarava que no volia canviar l’Estatut ni la Constitució, però que calia llegir-la amb unes mires més àmplies a fi que l’encaix de Catalunya a Espanya no grinyolés. En el fons, volia usar l’ambigüitat fundacional de la Constitució per fer-ne una altra lectura que no impliqués l’estigmatització dels nacionalismes perifèrics. Encara es refiava del consens.

El tret li va sortir per la culata. El PP treballà els mitjans (Aznar dinava amb els directors més importants), les associacions de veïns, els moviments cívics, les víctimes del terrorisme, els intel·lectuals... «España va bien», repetia Aznar com la cançó enfadosa. El 13-VII-97 ETA , amb l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, posà la cirereta a un moviment de sístole i regressió. Aleshores el PP impulsà una idea unitària d’Espanya que li anava bé per tancar el pas a la vella hegemonia socialista. De la unitat a l’unitarisme, la uniformitat i l’exclusivitat hi anava sols un pas. A més, calia mimar Madrid i dotar-la d’infraestructures de tota mena en detriment de Barcelona. Aznar volia la uniformització de les autonomies; res de trets peculiars, res d’asimetries. Aznar rebutjava una Espanya com una «una nació de nacions» i encara més com un «Estat plurinacional» a favor una «nació única»; com a màxim acceptava al diversitat cultural. El diàleg que proposaren X. Rubert de Ventós i Pasqual Maragall, que li prologà el llibre Catalunya: de la identitat a la independència (1999, en català i castellà), caigué volgudament en el desert intel·lectual madrileny (ni Javier Pradera ni Fernando Savater li van fer cas...). La concòrdia constitucional s’acabava. Ja hi havia hagut accions-reccions d’aquesta mena: el Manifiesto de los 2.300, que qüestionava la normalització del català havia provocat la «Crida a la Solidaritat en Defensa de la Llengua, la Cultura i la Nació Catalanes» l’any 1981 en l’àmbit català. Es repetí quan 13-XII-96 nasqué el Foro Babel, i un manifest que volia aturar els primers indicis d’independentisme, «Crida a la Catalunya Federalista i d’Esquerres». Però, ara, el terreny de joc esdevingué estatal. El consens aviat esdevindria dissens. Ho havia advertit J.M. Batista i Roca al Col·legi d’Advocats de Barcelona el 21-IV-77, abans de les primeres eleccions: «En aquests comicis que s’anuncien, 20 milions de castellans i aragonesos s’enduran 202 diputats i 128 senadors, i 18 milions d’habitants de les nacions perifèriques s’enduran 148 diputats i 36 senadors. L’estat espanyol ideat per Suárez serà governat sota l’hegemonia de Castella.» Ningú no li va fer cas.