A Roses, sabem que la realitat sempre supera la ficció i crec que per això, no hem fet gaire cas a No miris amunt, la comèdia cinematogràfica del gènere «catastròfic» que, segons Netflix, és l’èxit d’aquesta temporada. Els protagonistes del film –polítics, científics i periodistes– són certament caricatures dels seus models a la «vida real», però la veritat és que Meryl Streep interpreta a una Presidenta «trumpista» massa tova i poc estúpida a l’hora d’avantposar els seus interessos personals i polítics a les seves responsabilitats públiques. Di Caprio per la seva banda, no viu prou aïllat a la seva bombolla científica, per convèncer-nos que no s’adona que s’està convertint en objecte del desig «sexual» de l’ambiciosa periodista interpretada per Cate Blanchett, qui tampoc no acaba de tergiversar el suficient les notícies per guanyar encara més quota de pantalla.

A Roses, però, no ens poden enlluernar amb interpretacions poc creïbles, perquè hem vist i viscut històries de vida reals que no es poden ni explicar, perquè ningú se les creuria. Capellans passejant el seu amor amb les seves majordomes per tot el poble, emprenedors exemplars i responsables perdent els sentits per la seva jove fins al punt de donar vida al cosí dels seus propis fills i nets, fins a hereves denunciades per la seva mare per robatori i intent d’homicidi a les portes de la seva mort. Davant d’aquest rerefons de conèixer la profunditat de les ànimes, neix l’autèntica afició a la ficció, que uns avesats comediants es van «apropiar» per fundar, ara ja fa 40 anys, un dels grups de teatre «amateur» més prestigiats de tot el país, el Grup de Teatre de Roses. La commemoració de l’efemèride fou sublim, com el record que van tenir per als companys que han perdut en el camí, entre els que destaquen Cristina Barceló i Joan Fibla. No hi ha paraules per honorar la qualitat interpretativa de la colla, liderada per l’Ignasi Tomàs i la Teresa Seseres i que comptà amb el suport de tots els vilatans amb talent per comptar «històries» –des de la pianista Carme Vilà a les cantants Clàudia i Ilona Schneider, i des dels membres de «primera hora» com Anna Vicens, Lluís Ribas, Montse Sastre o Cati Reda als responsables actuals del grup, Jaume Sastre inclòs. Fins i tot hi van participar alguns «artistes convidats» com en Josep Maria Cortada i la Marta Figueres del grup La Funcional, de Figueres.

Sort, que la ficció es va poder imposar als que es creuen representants de la realitat, perquè els greuges comesos pels actuals responsables rosincs de la cultura no tenen perdó ni justificació. Fins i tot es van passar «pel forro» l’aixecament de les mesures sanitàries per impedir que massa rosincs poguessin gaudir d’un espectacle tant universal i extraordinari, com d’interès local. A Roses, coneixem bé la força de la realitat, però n’hem après que cal mirar sempre amunt, sobretot per damunt dels caps de determinats polítics que ens toca aguantar. Sabem que només hi seran un temps – i curt!