Tant els federalistes com els indepes cal que recuperin el seu fil roig que els uneix molt més del que es pensen. Els federalistes practicants són en realitat republicans. Encara no s’ha inventat el concepte federalista monàrquic aplicat a la realitat espanyola. És en realitat un oxímoron. És impossible el federalisme sota la monarquia borbònica, això ho sabia qualsevol militant d’esquerres fins l’any 1939. Després s’ha caigut en tota mena de paranys intel·lectualment inacceptables. Per altra banda una part de l’independentisme encara no ha entès que provenen del federalisme republicà del segle XIX. Posaré un exemple il·lustratiu.

El dia abans de morir Francesc Layret, el dia 29 de novembre de 1920, fa una conferència en memòria de Francesc Pi i Margall al Círcol Republicà Federal de Sabadell. Va fer un extraordinari discurs mentre era amenaçat dins el mateix local per un policia enviat per l’assassí Governador Civil de Barcelona Severiano Martínez Anido. El mateix Layret al Congreso de los Diputados pronuncià un discurs l’any 1919 on proposa el dret «a la lliure determinació dels pobles». Concepte que sorgeix de la doctrina del president dels Estats Units d’Amèrica Woodrow Wilson en la Declaració de Catorze Punts on es pretenia redefinir les fronteres dels imperis adequant-los a les realitats nacionals preexistents a Europa. No en les colònies com normalment es diu.

La continuïtat Margall-Layret té tota la lògica del món: el pacte sinal·lagmàtic proposat per Francesc Pi i Margall és en realitat el mateix que el dret a la lliure determinació dels pobles o el que ara en diem el dret a l’autodeterminació dels pobles. Perquè el federalisme era profundament anticlerical i creia que la sobirania requeia en el ciutadà, per aquesta raó eren republicans. Els independentistes laics, és a dir, aquells que no creuen en veritats revelades ni que el passat mana als presents, saben que venen d’aquesta tradició, la baula de la qual és ni més ni menys Josep Narcís Roca Farreras un republicà federal que reivindicava la independència de Catalunya des del socialisme cap a 1870.

L’enyorat Toni Domènech citava una frase de Voltaire quan deia que «aquests idiotes creuen que les nostres àvies caminaven a quatre grapes». E. P. Thompson escrivia que «no es pot mirar el passat amb condescendència.» I el mateix Domènech ens va dir que «el pitjor error que es pot cometre i és el nucli ideològic i moral de la dreta, és mirar el passat de l’esquerra amb condescendència». Si estudiem les esteles traçades dels que ens han precedit ens hauríem d’adonar que «eren més intel·ligents que nosaltres i molt més cultes que nosaltres». Crec que seria hora que tots els republicans catalans indepes i no indepes acceptin que no tenen full de ruta i que cal un temps per la reflexió i l’anàlisi. La ciutadania ha d’assumir que el combat és complicat i que els líders els fa la gent. Si no entenem això perdrem el temps per transitar cap a la república i la Constitució catalana. Dos objectius comuns dels indepes laics i dels federals republicans.