El creixement econòmic d’una societat es mesura en termes de Producte Interior Brut (PIB). Aquest índex, a vegades, es vol fer servir també com a mesura de desenvolupament i és un error ja aquest concepte implica moltes més coses que el simple creixement econòmic (com l’accés a la salut, a l’educació, a l’aigua potable o a la sostenibilitat del territori). Però aquest és un altre tema. Avui vull analitzar quina és la relació entre PIB i el consum d’energia, per extreure’n algunes conclusions en relació amb la transició energètica.

La societat, en general, s’ha desenvolupat a costa d’un consum energètic cada cop més elevat. La humanitat ha fet el que ha fet (tant en termes de creixement econòmic com d’amenaça a la subsistència de la Terra) gràcies a un ús massiu d’energia externa, cosa que al llarg de l’evolució no ho ha aconseguit cap altra espècie animal. Tant és així que al nostre país, durant els darrers 15 anys d’expansió continuada (1994-2008) hi ha una correlació lineal i positiva entre el PIB i el consum elèctric, fins arribar a l’any 2005, que es va assolir un PIB d’1 bilió d’euros amb un consum de 95 milions de TEP.

Tan és de directe aquesta relació, que durant la forta crisi (2008 a 2013) retrocedeix el PIB i ho fa també el consum energètic; i en arribar la recuperació, tots dos indicadors tornen a créixer a l’hora. Per tant, el PIB no només és indicador de creixement econòmic sinó també de la petjada de carboni. Si voleu més dades en relació a aquest procés, les trobareu a l’informe «Demanda eléctrica y actividad econòmica» (REE, 2019)

Hi ha un paral·lelisme evident amb altres èpoques pretèrites: la majoria dels grans països europeus van viure una època d’expansió econòmica gràcies l’explotació dels recursos de les colònies i, posteriorment, la gran majoria de països del món han crescut explotant a la mateixa Terra (consum dels combustibles fòssils: carbó, petroli i gas). Però aquest procés, que semblava no tenir aturador, ha arribat al seu límit per dues raons fonamentals: l’esgotament d’uns recursos no renovables i el desencadenament d’uns efectes molt nocius relacionats amb el canvi climàtic. I s’ha decidit dir prou (o quasi) als combustibles fòssils per l’any 2050.

La gran pregunta és si pot ser sostenible per sempre un model de creixement econòmic fonamentat en el consum energètic. No, clarament i posaré un exemple: ara mateix, si aconseguíssim tots els punts de recàrrega necessaris i les bateries dels cotxes elèctrics garantissin l’autonomia suficient, seria possible que els mil cinc-cents milions de vehicles que es calcula que hi ha al món, d’avui per demà fossin elèctrics i s’eliminessin totes les emissions tòxiques?. No seria possible per la senzilla raó que no hi ha suficient energia renovable per atendre aquesta demana, especialment en hores nocturnes. Per això hi ha qui parla de decreixement econòmic com única sortida possible a l’atzucac en què estem. Pot ser una solució perillosa, encara mai assajada. El dubte està en si ens hi acollirem voluntàriament o no ens quedarà cap altre remei...

Per tant, la transició energètica no pot ser de cap manera mantenir l’actual malbaratament energètic (que s’ha estimat en un 30% del consum total) i simplement bescanviar les fonts de l’energia, abans fòssils i ara renovables. Entre altres raons, perquè la producció de les anomenades «energies verdes» produeix també un impacte ambiental, diferent al petroli, però de cap manera són innòcues, ni sobre el paisatge ni sobre la biodiversitat.

El nou model ha de ser globalment diferent, no només en la manera de generació. Si tornem a l’exemple dels cotxes, és evident que el balanç energètic d’haver de moure més d’una tona de ferralla per a transportar 90 kilograms de carn humana (és a dir, vehicles que circulen amb un sol ocupant, que són la majoria) és absolutament ineficient. Cal anar a un nou model de mobilitat on prevalgui un bon transport col·lectiu, que és el realment eficient, i que el cotxe particular sigui un element reservat a determinats usos.

I aquesta transformació s’ha de fer no sols en la mobilitat sinó també a la indústria, l’urbanisme, l’agricultura, als habitatges, etc. Mantenir la disbauxa en el consum energètic, encara que sigui de fonts renovables, és ara per ara absurd.

Necessitem un nou paradigma pel que sigui possible créixer amb menor consum energètic. Estem lluny de tenir uns recursos energètics inesgotables i les energies renovables tenen límits, imposats pel consum de territori o de la dependència de materials que tenen una disponibilitat finita. La transició energètica s’han de fer sota els paràmetres d’un nou model en què no n’hi ha prou en canviar el sistema de generació. O ho entenem bé, en primer lloc les administracions, o planeja un decreixement imposat.