Des de fa algunes setmanes hi ha una paraula de moda a les seccions de notícies internacionals dels diaris: «finlandització». L’editorial del Financial Times del 10 de febrer es titulava «Alerta a l’hora de comparar Ucraïna amb Finlàndia» mentre que al New York Times del dia anterior es podia llegir aquesta crònica: «Els finlandesos no desitgen la finlandització d’Ucraïna (ni de ningú)». El president de França, en la seva recent visita a Moscou, va dir que «la «finlandització» d’Ucraïna és una de les opcions sobre la taula».
Què era exactament la «finlandització»?
És un concepte fill d’un moment històric concret –la Guerra Freda– i de la fatalitat de la geopolítica, que en el cas de Finlàndia es troba marcada per centenars de quilòmetres de frontera comuna amb l’antiga URSS, que a més controlava les repúbliques bàltiques i, per tant, la riba sud del golf de Finlàndia. Pel que sembla la paraula va ser encunyada pel ministre d’afers exteriors austríac el 1953 com una referència despectiva a la política de neutralitat de Finlàndia, i més tard utilitzada a bastament pel molt atlantista polític democratacristià alemany Franz Josef Strauss per a desqualificar l’Ostpolitik, la política de bon veïnatge amb l’URSS i els seus satèl·lits impulsada pel canceller Willy Brandt. «Sense míssils la RFA fora com Finlàndia» va dir Strauss.
Paradoxalment, de la mateixa manera que hi ha restaurants italians o xinesos a tot el món, amb l’excepció d’Itàlia i la Xina, també a tot el món es parla de «finlandització»… llevat de Finlàndia, on en diuen doctrina Paasikivi-Kekkonen, batejada així per dos presidents de la postguerra. Per als qui creguin en l’antiga doctrina que en el nom radica la substància de les coses, aquesta dualitat semàntica revela ja l’existència d’un problema. El pal de paller d’aquesta política de neutralitat es basava a tenir en compte «l’especial situació geopolítica del país». Traduït: Finlàndia –que des de juny de 1941 va combatre l’Exèrcit Roig al costat de l’Alemanya nazi– havia d’abstenir-se d’irritar Moscou per «realisme polític».
La «finlandització» va concretar-se en el tractat d’assistència, cooperació i ajuda mútua finès-soviètic (vigent de 1948 a 1992), que incloïa una clàusula d’assistència militar que únicament va ser invocada només un cop: l’octubre de 1961, durant la Crisi dels Míssils, encara que la cosa no va anar més enllà de les consultes polítiques.
La «finlandització» tenia també derivades en l’àmbit intern. Per començar va suposar l’exclusió del partit més votat –conservador– de les coalicions de govern durant vint anys. A més, els soviètics van mantenir fins a 1956 una base naval –Porkkala–, tot just a 30 km de Hèlsinki. Hi havia «llibertat d’opinió, però amb autocensura», de tal manera que la premsa finlandesa evitava comentaris negatius cap a l’URSS i eludia tractar qüestions delicades com les opinions de dissidents soviètics tipus Sàkharov o Solzhenitsyn, o les intervencions militars soviètiques a Hongria, Txecoslovàquia o l’Afganistan. L’objectiu era «evitar la difusió d’idees «antisoviètiques» en la literatura o el cinema «per a no posar en perill les relacions exteriors del país» i així, encara que la possessió de llibres «antisoviètics» no estava prohibida, sí que s’impedia la seva impressió i distribució. Després de la fi de la IIGM, Moscou va exigir la retirada de 1.700 llibres suposadament «antisoviètics» de la xarxa de biblioteques públiques finlandesa. Les llibreries van rebre també un índex de llibres prohibits per a impedir la seva venda.
Per la mateixa raó, les autoritats finlandeses van prohibir l’exhibició de pel·lícules com One, Two,Three (1961) de Billy Wilder o The Manchurian Candidate (1962) de John Frankenheimer.
Sens dubte, la «finlandització» suposava traves i limitacions, però no és menys cert que gràcies a aquesta política, Finlàndia va evitar el destí dels països d’Europa de l’Est, mantenint el seu sistema democràtic i capitalista durant tota la Guerra Freda, sense que mai arribés a plantejar-se la seva possible adhesió al Pacte de Varsòvia, l’aliança militar anti-OTAN liderada per Moscou.
Paradoxalment, per la seva condició d’«aliats», no hi havia «teló d’acer» en l’àmplia frontera compartida entre Finlàndia i l’URSS.
La novel·la The Red King of Hèlsinki d’Helena Halme i la sèrie finlandesa de TV Nyrrki –Shadow Lines en anglès–, reflecteixen molt bé l’ambient de l’època. Un asfixiant oasi capitalista al bell mig del glacis soviètic, tot farcit d’espies soviètics i americans a ritme de jazz. Per Finlàndia per cert, hi passava la línia del telèfon vermell (en realitat era un tèlex) que, des de 1963, connectava Washington amb Moscou.
Però el cert és que Finlàndia, gràcies a aquesta política de neutralitat sui generis, fou també escenari de la distensió entre els dos blocs, amb la Conferència Hèlsinki inaugurada en 1973 com a moment culminant, que va cloure la transcendental Acta final de Hèlsinki, punt de partida de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE) i de rellevants acords en temes com els drets humans o el desarmament.
Després de la seva defunció oficial el 1992 amb la fi del tractat d’assistència, cooperació i ajuda mútua finès-soviètic i el posterior ingrés d’Hèlsinki a la UE, la «finlandització» s’ha convertit en un concepte geoestratègic important, caracteritzat segons l’expresident finlandès Urho Kekkonen, per la «cooperació, basada en la confiança mútua de dos estats amb diferents sistemes socials»; tot i que els manuals de geopolítica ho defineixen més cruament com «la decisió d’un estat de no incomodar un veí més poderós, per a preservar la seva sobirania. Probablement, el darrer vestigi de l’antiga «finlandització» és la circumstància que encara avui Finlàndia segueix sense ser membre de ple dret de l’OTAN.
Per a caracteritzar adequadament el debat actual pel que fa a Ucraïna, convé tenir en compte que la «finlandització» és una alternativa de neutralitat basada en el realisme i la fatalitat geogràfica, i que a la vista dels antecedents històrics, no es contraposa a escenaris idíl·lics –els pactes d’amistat amb Shangri-Lah o l’Arcàdia Feliç simplement no són al menú–, sinó a alternatives poc llamineres com la doctrina Brézhnev de la «sobirania limitada», o la «neutralitat a l’austríaca», amb ocupació militar inclosa, que serveix d’escenari de fons a la pel·lícula El tercer home de Carol Reed. La Història ofereix altres variants igualment poc atractives: estat-tampó; estat-client; estat-vassall; estat-titella; protectorat o «república germana».
En tot cas, diguin el que diguin els experts en geopolítica, és clar que en política internacional no hi ha res millor que tenir un bon veí. O el mar. Ho va dir Chesterton: «nosaltres fem els nostres amics, i els nostres enemics, però els veïns els fa Déu Nostre Senyor».
